Pedro Sánchez no necessita enemics. Els té a casa, li salten a la jugular cada vegada que inicia qualsevol moviment polític transcendent. Són els barons territorials encapçalats per la presidenta andalusa, Susana Díaz, però continua en un llarg etcètera on mai no falten dos dels vells rockers del PSOE, Alfonso Guerra i Juan Carlos Rodríguez Ibarra. I no és que li faltin enemics al màxim dirigent socialista, perquè no hi ha més que veure algunes de les reaccions dels grans mitjans de comunicació nacionals per descobrir la profunda estima que alguns editors senten per ell. Tot i així, ningú com Rodríguez Ibarra, el vell “bellotari” (nom afectuós amb què els extremenys denominaven el seu president) que mai no perd l’oportunitat de segar l’herba sota els peus del jove polític. Està clar que Pedro Sánchez és, ara per ara, un antisistema dins del socialisme espanyol: mal vist pels fòssils del partit i aclamat per una militància lleial. No ho tindrà fàcil, ja s’ha desencadenat l’esperada campanya popular, amb els seus altaveus habituals, que l’acusa d’obtenir el suport dels independentistes i del nacionalisme basc –aquesta és bona, perquè només fa tres dies que li van regalar 1.500 milions al govern basc a canvi del vot als pressupostos– per tombar Rajoy a canvi de concessions inconfessables. Però en alguna cosa té raó Rodríguez Ibarra: el gran problema d’Espanya en aquest moment és la crisi catalana, però la solució no és la guerra bruta, ni saltar-se les lleis, ni els acords amb un partit corrupte. És fàcil: només cal permetre que parlin els ciutadans.
