Ressonava sobre el cap de Rajoy el xerric de la guillotina. Els seus barons i baronesses competien per partir-se l’herència del Partit Popular i per encapçalar l’era post-Mariano Rajoy en la millor posició possible quan el gallec impàvid, l’home que mai no va fer res per canviar el curs de les coses, va decidir fer un gir radical a la seua vida i presentar la dimissió. “Malo será”, li devia dir mig en gallec a la seua amiga lleial Ana Pastor quan va comprovar el que durava la fidelitat dels Maíllo, Cospedal o Sáenz de Santamaría quan van olorar la sang del líder ferit. No és privatiu del PP, sinó de tots els partits, que comenci una guerra de posicions quan es percep la debilitat del líder i la possibilitat certa d’ocupar el seu lloc a la cúspide.
Que li preguntin a Pedro Sánchez, que encara té tendres les cicatrius de les últimes ferides proferides pels seus coreligionaris. Que li preguntin a Artur Mas, que va deixar de ser rellevant dins del PDeCAT quan va abandonar la presidència. I ho sap Puigdemont, que per això exerceix de president a l’exili per encapçalar l’opa hostil contra l’estructura del partit, de la qual ja ha caigut la primera presidència de diputació. Serà l’última? Sembla que Lleida li serà més difícil de conquerir que Barcelona. Tornem a Rajoy que deixa la política –no l’imaginem de diputat de base, però sí en el Consell d’Estat– per fer un favor a Espanya, al partit i a si mateix. Llàstima que s’hagi adonat tan tard del mal que les seues decisions sobre Catalunya han fet a la cohesió del país i al seu prestigi internacional. O potser es referia a una altra cosa.
