Un hivern i la corresponent primavera, pròdigs en aigua, han posat en evidència –en alguna ocasió de forma dramàtica– la precarietat del sistema viari de les comarques de muntanya. Carreteres secundàries i pistes asfaltades tallades per freqüents despreniments de roques a causa de les característiques geològiques de les muntanyes del Pirineu i del Prepirineu que, sumades a l’escàs pressupost amb què s’afronten les obres d’infraestructura, produeixen el resultat d’accidents freqüents, especialment quan la meteorologia és adversa.
Per desgràcia, de cada incident es té notícia a posteriori, sense cap possibilitat de prevenir possibles danys per molt que els ajuntaments o els veïns adverteixin una vegada i una altra dels riscos, perquè són els usuaris els qui coneixen millor que ningú els llocs perillosos.
Al contrari que en el cas de les allaus per neu, per a les quals hi ha equips de geòlegs fent un seguiment constant dels riscos i amb una xarxa d’avisos per prevenir accidents, en el cas de les carreteres i camins de muntanya no hi ha un catàleg, un simple llistat de llocs amb risc de despreniments, i molt menys un pla de prevenció per afrontar els perills amb temps suficient. Ja se sap que la Generalitat o la Diputació no disposen de pressupostos infinits per mirar d’afrontar totes les urgències possibles, però a la llarga una bona política de prevenció, amb una inversió planificada, pot estalviar molts diners a les administracions i, el que és més important, evitar la pèrdua de vides humanes.
