L’expresident Aznar està encantat d’haver-se conegut. Es considera una persona per sobre de la mitjana i amb una intel·ligència sobrenatural. Potser ho és, encara que de vegades és més important estar convençut de ser-ho que ser-ho realment. La seua compareixença al Congrés per declarar sobre el finançament del Partit Popular quan ell n’era el president té moltes lectures, de tota índole, des de la catalana fins a la pròpiament penal sense abandonar aquest to de salvador de la pàtria (o és la Pàtria?) que el va caracteritzar en l’època en què posava els peus sobre la taula de Bush. Poca gent ho va fer, és cert, i potser per això pot permetre’s ara autocitar-se com a oracle o decidir qui és bo i qui és dolent per a la democràcia; o qui és un delinqüent confés i qui un pobre pres preventiu innocent i malalt.
És Aznar i, encara que no s’ha explicat en excés, va guanyar el congrés del Partit Popular contra la vicepresidenta en persona Soraya amb la disfressa de Casado. El nou PP d’Aznar es va exposar ahir públicament en seu parlamentària i ara ja sabem què se’n pot esperar: frases de guionista, com si estigués representant el president Underwood a House of Cards.
Diu coses perquè apareguin al prime time de la televisió i perquè Rufián pugui tuitejar sobre el que ha dit sense passar-se en nombre de caràcters. La millor per al meu gust és la que va dedicar a l’organització de casaments i a la conveniència que només s’hi presentin els contraents perquè els altres poden ser un problema, com Correa, de qui no se sap ara qui el va convidar.
