Els límits de l'odi

Pot sonar increïble però és veritat: un personatge d’idees radicals i nostàlgic del franquisme va portar el seu odi polític a l’extrem, suposat de moment, de buscar ajuda per acabar amb la vida del president del Govern, Pedro Sánchez, perquè aquest pretenia treure del Valle de los Caídos les restes del dictador Francisco Franco. És un cas aïllat, per sort. Un cas de demència o d’ofuscació de la ment; potser. El que sí que és segur és que es tracta d’un cas d’algú que porta a l’extrem l’odi polític que en els últims mesos, potser anys, se sembren des de certes formacions polítiques i que poden quedar com meres anècdotes o caure en mans d’algú radical i sense escrúpols i convertir-se en la raó per a un assassinat. Fa anys, des del 2010 i la famosa sentència de l’Estatut, que tractem la realitat política espanyola i catalana amb la irresponsabilitat del piròman que llança llumins encesos al bidó de la gasolina; com si mai no s’hagués de cremar, amb l’íntima convicció que és un joc i que les paraules se les endú el vent.

Ja veiem que no és veritat. Al contrari, les paraules poden ser combustible per a aquest incendi que ha estat a punt d’esclatar des d’aleshores. Les expressions excessives –el mateix dimecres al Parlament de Catalunya– no contribueixen a pacificar i a tranquil·litzar l’ambient i una de les conseqüències més indesitjables pot ser l’aparició d’incontrolats radicals que en nom d’aquestes idees que tant es defensen a crits, acabin ferint algú. Pel que s’ha pogut comprovar en les imatges facilitades pels Mossos d’Esquadra, les armes són fàcils d’aconseguir.