La imminència del cicle electoral català i espanyol (municipals, al Parlament Europeu, potser autonòmiques i qui sap si eleccions generals) afegeix rics matisos a la ja per si moguda situació política catalana. L’aparent situació de blocs enfrontats entre independentistes i constitucionalistes s’esquerda en cadascun d’ambdós bàndols. El cas més cridaner, perquè estan al capdavant del poder, governen junts i se suposa que han de declarar junts una hipotètica república, són Esquerra Republicana de Catalunya i aquesta amalgama política que un dia va ser Convergència, avui és Junts per Catalunya, volia ser el PDeCAT i acabarà sent de nou Junts per Catalunya o la Crida per poc que Carles Puigdemont hi insisteixi. I insisteix. Vençuda Marta Pascal i pràcticament rendit el sector més convergent del partit, Puigdemont intenta una opa, un setge o l’absorció d’Esquerra per la via de posar fàcil a Oriol Junqueras la possibilitat d’una llista conjunta, bé perquè acabi havent-hi una sola força independentista a Catalunya o per denunciar el rebuig republicà de qualsevol acord amb els antics convergents. El sector contrari a Puigdemont ha perdut una peça important amb la dimissió de Reñé al capdavant de la Diputació i, si bé manté la presidència del partit a Lleida, ho fa des d’una posició debilitada. A dia d’avui podríem dir que difícilment hi haurà llista conjunta al Parlament Europeu, ni a l’ajuntament de Barcelona, ni al del Lleida, ni a cap altre dels importants del país. Esquerra vol marcar perfil propi i ser a la fi la força política de referència.
