Perdonin que em posi nostàlgic però a aquesta edat no resulta estrany que de tant en tant se’ns escapi una mirada cap enrere, temps era temps! No sé per què m’ha passat pel cap la forma en què les famílies transmeten el saber a les generacions més joves i he recordat la primera enciclopèdia que vaig tenir oportunitat de consultar; l’havia comprat el meu pare i era una Sopena, editada el 1957. Estava enquadernada en color gris i encara tinc presents les veus que començaven i finalitzaven alguns dels volums. El primer: A-Cepejón; el segon: Cepellón-gestionar; el tercer: Gesto-Montés, tot en castellà, esclar. I aquí s’acaba el record, encara que hi havia almenys uns altres dos volums més. La meua primera aportació a aquesta transmissió del coneixement, potser com una manera d’assumir la responsabilitat de l’herència, va ser el 1985 al nàixer el meu fill. I va ser la Gran Enciclopèdia Catalana. Després hi va haver diccionaris i molts llibres, però cap altra enciclopèdia en paper. Abans del 2000 i de la difusió massiva d’Internet, va entrar a casa l’Encarta. Recorden? Va ser la gran aportació de Microsoft al coneixement universal, l’enciclopèdia definitiva –i eterna–, però no va sobreviure a la Viquipèdia, que s’ha convertit en una espècie de biblioteca d’Alexandria del segle XXI, és a dir, una biblioteca sense llibres, sense fonts fiables i amb l’esperança que els articles que consultem no siguin el fruit de l’al·lucinació d’algú. Tot i així, quants treballs escolars –i fins i tot universitaris– s’alimenten amb aquesta nova font universal del saber!
