Rosalía Vila i Tobella, així amb noms i cognoms, potser no és gaire coneguda pel públic en general. Encara que si posem aquesta dada al cercador de Google sabrem, fins i tot aquells qui per edat o per gustos musicals n’estiguin molt lluny, tot sobre la seva vida, la seva obra, els seus premis i els seus reconeixements. Es tracta d’una noia de vint-i-cinc anys de Sant Esteve Sesrovires, a la comarca del Baix Llobregat, amb un talent incommensurable i una curiositat i creativitat difícil d’igualar. No es tracta d’explicar aquí el que tothom sap o pot descobrir a les xarxes socials perquè seria absurd repetir-ho, però sí que val la pena recordar que és una noia catalana d’un d’aquests pobles de mestissatge cultural del cinturó barceloní.
Ha estudiat a l’escola catalana sense que, pel que sembla, l’aprenentatge del català li hagi suposat cap mutilació (dic això per si algú insisteix en el tema de la imposició lingüística). Aquesta jove ha desplegat un talent extraordinari i ha esclatat com un fenomen musical global. És curiós que iCat FM, l’emissora de música moderna de la Generalitat, hagi destacat el seu disc Malamente com a millor disc internacional, mentre que el millor en català era el del grup Els Pets. Sense paraules. Poques vegades abans una artista havia concitat alhora tant interès –per la seva qualitat–, tanta polèmica –pel flamenquisme irredempt– i tanta veneració per aquesta barreja de talent, innovació i risc que aporta a cada obra que fa. Sí, com milions de persones, sé qui és Rosalía: una artista catalana que fa flamenc urbà del segle XXI.
