El precedent Rosell

L’absolució del que va ser president del FC Barcelona, Sandro Rosell, per tota una sèrie de delictes entre els quals figuraven el blanqueig de capitals i la pertinença a grup criminal és, segons com es miri, una bona i una mala notícia: la dolenta és que l’empresari originari d’Àger s’ha passat vint-i-tres mesos a la presó –gairebé dos anys!– per acabar sortint lliure, després que la jutge d’instrucció, Carmen Lamela (la recorden? Portava també el cas de Trapero a l’Audiència Nacional) denegués fins a trenta vegades la petició de llibertat per a Sandro i el seu soci andorrà, Joan Besolí. O sigui, que la instrucció ha estat un desastre i s’ha produït una d’aquelles situacions tan denunciades per alguns advocats en les quals es va construint una acusació a mida a partir de l’atestat policial, que acaba convertint-se en el sumari de forma gairebé automàtica.

La part bona és que la justícia ha funcionat i malgrat la vergonya que pugui suposar per a alguns –la jutge d’instrucció, els fiscals i els policies judicials– haver causat tant mal als acusats amb tan poc, per no dir nul, material probatori, el tribunal s’ha inclinat per l’absolució, encara que amb la sorna de l’in dubio pro reo com per exculpar la falta de rigor dels seus col·legues en fase d’instrucció.

La realitat és que des del principi no hi havia cas perquè ningú es considerava perjudicat i tots reconeixien que els ingressos de Sandro Rosell eren els honoraris per treballs que beneficiaven el client. Ara depèn d’ell decidir si reclama per aquests dos anys robats.