Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.
© Juan Cal
Pedro Sánchez és, sense cap mena de dubte, el gran vencedor de les eleccions generals i Pablo Casado, el gran perdedor. El que ja semblava un cadàver vivent s’ha comportat com un veritable renascut i el que havia arribat a les primàries del PP per superar l’època Rajoy ha viscut una de les patacades més grans de la història del partit conservador. I ho fa a costa d’una nova força política d’extrema dreta, Vox, que ha condicionat –i de quina forma!– el resultat d’aquestes eleccions. Les eleccions autonòmiques andaluses van ser les primàries d’aquestes generals. Aleshores, la major part dels electors d’esquerra es van quedar a casa i la seua abstenció va permetre la victòria d’un tripartit de dretes que ha disparat les alarmes. I ho ha fet no pel pacte Ciutadans-PP, que a la resta d’Espanya, excepte a Catalunya, estaria ben vist, sinó per incorporació a aquest govern d’una força política nostàlgica, ultraconservadora i contrària a tots els drets aconseguits per les minories en els últims anys. Sánchez es va adonar que la suma de la derrota de Susana Díaz i la presència de Vox constituïen el còctel perfecte per explicar aquell eslògan que va posar de moda José Zaragoza al PSC: “Si tu no hi vas, ells vénen.” Mai millor dit. A Catalunya convé analitzar el resultat com una victòria de la moderació: tant ERC com el PSC s’han caracteritzat aquestes setmanes per proposar més assossec a la política catalana, estressada amb tants judicis, presos, exiliats i cops baixos de tota mena. Apareix a l’horitzó una oportunitat per al diàleg.
