Polarització extrema

Argentina ensenya, i possiblement tot Sud-amèrica, que un dels grans problemes de la política actual és l’extrema polarització. Pot ser molt entretinguda des del punt de vista mediàtic una campanya plena d’insults, posicions irreconciliables i amenaces de destruir tot el que ha fet l’antecessor, però no és bo per al país, que necessita equilibri, moderació i continuïtat en les polítiques públiques per assegurar una gestió més favorable als interessos dels ciutadans. És veritat, i es repeteix amb freqüència, que les democràcies sòlides resulten avorrides per la falta de tensió o de violència que hi ha en els processos d’alternança. Res a veure amb el que passa en alguns països americans, on el desig de destruir tot el que han projectat els que precedeixen s’imposa als criteris de continuïtat i eficiència a l’administració pública fins al punt d’esborrar tot el llegat. Un expert en política argentina explicava aquests dies de breu visita al país que els peronistes, el partit Justicialista, han demostrat una gran sensibilitat cap a les necessitats dels ciutadans més pobres, amb polítiques de caire social, però alhora han propagat una confrontació que s’assembla molt a l’odi polític. Diuen que va passar amb Menem, amb Kirchner i, per sobre de tots, amb Cristina Fernández, que està a punt per tornar victoriosa a l’arena política. Una certa manera de fer política basada en la polarització i en l’odi al contrincant ha triomfat també al Brasil i els Estats Units i amenaça de travessar l’oceà per contaminar l’avorrida democràcia que governa Europa després de la II Guerra Mundial.