La reforma del Senat

Justament quan està a punt de començar una nova campanya electoral, els socialistes ofereixen un nou senyal de fins on estan disposats a arribar en la seua voluntat de distendre la situació política a Catalunya. Diran irònicament des de l’entorn independentista que aquest límit és poc ambiciós si només contempla col·locar Miquel Iceta al capdavant del Senat. A l’altre costat, el de l’unionisme més fervorós, recordaran –ho han fet ja des del PP– la proposta a favor de l’indult del líder socialista català. És, ha dit Pablo Casado, la demostració que no permetran novament l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya. I no hauríem de tornar a arribar a aquest nivell mai més. Aquesta és la veritat. Ni uns per tensar la Constitució fins a extrems inconcebibles ni els altres per creure que els excessos de la llibertat s’arreglen amb la falta de llibertat. Expliquen fins i tot que el Tribunal Constitucional –tan odiat per alguns aquí– està a punt d’emetre una resolució per limitar els efectes del 155 en el cas indesitjable d’una nova aplicació. I a tot això, què pot fer Iceta per reformar el Senat espanyol? Potser poca cosa, o molt, mai se sap. Els socialistes tenen per primera vegada en molts anys majoria absoluta al Senat, grups disposats a afrontar una reforma en profunditat d’una institució inútil al llarg de tots aquests anys i un president, si finalment es confirma, amb un caràcter innovador àmpliament demostrat al llarg de tota la seua carrera política. I voluntat de diàleg necessària per a una reforma tan important per a la democràcia espanyola.