El pin parental escolar

No tenia ni idea que fos possible, en algunes comunitats espanyoles, que els pares tinguessin dret de veto sobre alguns dels continguts curriculars que s’ofereixen als centres públics d’ensenyament. És el que es coneix com a “pin parental”, per la seua similitud amb la limitació que poden posar els pares en l’accés dels fills als continguts d’internet o de la programació de televisió. Es tracta d’un invent de Vox, aquest partit, i una de les seues majors ocurrències, que els socis de govern –Ciutadans i Partit Popular– han acceptat, sense queixar-se.

Es veu que per a ells la formació escolar és igual que l’entreteniment i són els pares, en últim extrem, els qui poden condicionar quins continguts poden rebre, o, no els seus fills.

O sigui, que per aquest camí falta poc per arribar a la situació d’alguns estats dels Estats Units on governa el tea party: imposar als centres una visió contrària a la ciència sobre l’origen de l’univers o, almenys, impedir que els fills puguin rebre ensenyaments contraris al que diu la Bíblia, l’Alcorà o qualsevol altre text sagrat sobre assumptes fonamentals per formar una societat plural, oberta i democràtica.

És l’Estat, agradi o no, qui té la prerrogativa de fixar el currículum dels centres educatius –fins i tot sobre els concertats– i no existeix una clàusula de despengi per a ningú, perquè això significaria permetre que alguns ciutadans ignorin allò que constitueix el patrimoni comú. L’escola adoctrina, esclar, en coses tan importants com la tolerància i la diversitat.