El virus és la por

El coronavirus és un més d’aquests episodis de pànic col·lectiu cada vegada més freqüents al món. L’hem viscut amb la pesta aviària, o amb les pestes porcines. O amb aquell gos amb ebola a Madrid. Es disparen tota mena de rumors a les xarxes, es multiplica la preocupació a tot el món quan apareix en els mitjans de comunicació i ningú, o gairebé ningú, no ens dóna referències concretes del seu veritable origen i abast, del seu efecte nociu sobre la població, i ens espantem, molt. Si fem cas de tot el que circula per internet, l’epidèmia es produeix o bé per aquesta mania de menjar sopa de muricec que tenen els xinesos o perquè una indústria farmacèutica, seguint instruccions de Donald Trump, intenta enriquir-se amb la ruïna del gegant asiàtic. Una de les primeres reaccions a tot el món, impulsada pel pànic al desconegut (encara que caldria dir “als desconeguts”), és que la gent ha deixat d’anar a restaurants xinesos, de comprar en basars xinesos i s’allunyen de les persones amb trets racials asiàtics com si fossin el mateix virus en persona. Ahir, un model de la Madrid Fashion Week s’havia pintat al pit “I’m not a virus”, no sóc un virus. Però el veritable virus és la por, el pànic a qualsevol cosa o persona desconeguda que ens deixa inermes davant dels qui utilitzen el nostre temor com a arma per limitar els nostres drets i les nostres llibertats. O, encara pitjor, per incitar-nos contra els nostres semblants perquè tinguin ulls ametllats i visquin en persona la desgràcia que el virus ha mutat, oh casualitat!, en el país més gran del món i el segon més poblat.