Un crim gairebé perfecte

Carles Porta és una d’aquelles persones a les quals el talent se li veu de tres hores lluny. Era tan bon futbolista com periodista i recordo els seus dubtes quan va haver de decidir per quin dels dos camins havia d’optar quan era, alhora, jugador del Mollerussa, estudiant de Periodisme a l’Autònoma i periodista a temps complet al diari SEGRE. Espero que s’hagi sentit recompensat per aquella decisió, però vist des de fora podríem dir que sí, que la seua elecció va ser la ideal i, com a mostra, el fet d’haver descobert la presència de Roldán a Laos o haver filmat un dels millors documentals amb Tor, tretze cases i tres morts, que després ha estat un llibre extraordinari, tant en qualitat com en èxit editorial.

Cada pas que ha fet ha estat, per al Carles, la demostració que pot superar els reptes d’innovació i atenció del públic cada vegada més exigeixen la televisió i la ràdio. El seu Crims de Catalunya Ràdio ja era una mostra d’aquesta qualitat i rigor que s’exigeix a un programa del gènere true crime, sobretot en un mitjà de titularitat pública. L’estrena a TV3 de la mateixa sèrie, amb un esdeveniment que va commoure tot Lleida –la fuga de Brito i Picatoste–, afegeix a aquest rigor una factura extraordinària, pròpia d’una gran cadena com Netflix o HBO. L’aposta de Televisió de Catalunya per l’infoentreteniment demostra, amb les dades d’audiència a la mà, com d’encertada és aquesta decisió i la gran quantitat de talent que hi ha al nostre país en el gènere documental. Això del gairebé a l’encapçalament és, més que res, per quadrar el titular.