Arrelament malgrat tot

Afirmen alguns politòlegs i també historiadors que els governs febles són incapaços de deixar llegats importants. Alguns fets desmenteixen aquesta afirmació. I consti que no em refereixo a la debilitat de Pedro Sánchez, ni a la de Quim Torra, ambdós units en una espècie de moviment providencial que els ha posat en aquest moment i en aquest lloc per salvar la humanitat. D’això ja en donarem compte en el seu moment, quan tot passi. No, em referia a un altre executiu, el de Cea Bermúdez el 1833, que va aprovar la divisió territorial que continua vigent avui dia malgrat que no va sobreviure a la impossibilitat de conciliar liberals i carlins. El ministre de Foment, Javier de Burgos, va passar a la història com l’artífex d’una divisió territorial basada en les províncies, malgrat que sempre s’havia sustentat en una divisió regional, o més ben dit, en els antics regnes medievals. Per alguna raó –potser perquè durant anys va ser una demarcació eficaç– el sistema va perdurar i va sobreviure a altres com les comarques o les vegueries, que en el cas de Catalunya, els diferents governs nacionalistes van intentar consolidar per deixar de banda les injuriades províncies. De nou i després de molts intents, la Generalitat, encara que sense dir-ho del tot, utilitza les velles regions de la República, per establir una nova forma de demarcació territorial i no es pot dir que sigui precisament per afavorir els ciutadans de Lleida, sinó per aprofundir encara més la separació que des de fa uns anys pretén establir-se entre això que ells denominen l’Alt Pirineu i Ponent.