Corc de virtuts

Quan contemplem les reaccions d’alguns dirigents polítics –dignes representants dels ciutadans que els han elegit, donem per suposat– podem entendre els temors de la descentralització perquè cada esdeveniment, cada decisió, cada repte polític es converteix en una competència entre ciutats, entre comunitats, per veure qui guanya, qui obté millors o pitjors beneficis. Ja va dir Don Quijote a Sancho que l’enveja era raó d’infinits mals i corc de virtuts. No és casualitat que la forma de dir que alguna cosa és bona, immillorable, fantàstica, sigui que “és envejable”, com si en realitat només fóssim feliços quan desitgem el que els altres tenen i no amb allò que ens pertany. Les reaccions dels presidents autonòmics respecte del pla governamental de desescalada del decret d’alarma, té molt d’aquest pecat capital tan espanyol de l’enveja. La reacció del president d’Andalusia davant del fet que dos de les seues províncies –Màlaga i Granada– quedessin fora de la fase 1, va ser que al País Basc, i a Catalunya!, hi havia ciutadans que sí que havien passat a aquella fase. És com el finançament, o els drets sobre l’aigua. Si ells el posen en el seu Estatut d’Autonomia, nosaltres també ho volem, com ja ha passat manta vegades. Una imitació del “cafè per a tothom” seria “fase 1 per a tothom”. És igual quins siguin els criteris mèdics (hi ha una campanya perquè es facin públics els noms d’aquests conspiradors contra la igualtat de tots els espanyols), o les millors opcions per als ciutadans. Volem el mateix que ells, encara que així anem al contagi i a una mort segura. Quin país!