Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.
© Juan Cal
La tornada dels escolars als col·legis té aquest any una connotació radicalment diferent. Podem recordar les imatges dels nens alegres i contents, retrobant-se amb els seus companys de cursos anteriors o els que comencen, acomiadant-se entre llàgrimes dels seus pares. I les professores –la majoria són dones– rebent-los acollidores a la porta dels centres. Aquesta era, ha estat durant anys, la imatge tradicional de “la tornada a l’escola”, però no ho serà aquest any, en què la por del virus, la falta d’experiència en la gestió de pandèmies i una tradicional tendència a la inacció per part dels polítics, donen una gran quantitat de dubtes sobre què passarà, si serà o no convenient que els nens tornin a les classes, si seran suficients les mesures previstes per evitar la transmissió descontrolada del virus en la societat i si els docents no seran les víctimes de la falta de responsabilitat dels qui han de vetllar per la seua salut. Algunes veus insisteixen que el millor seria que no hi hagi classes presencials i que els pares puguin decidir si permeten la tornada dels seus fills als col·legis. S’ha de recordar que el sistema educatiu espanyol –com el de la majoria dels països civilitzats del món– exigeix l’escolarització dels menors en la fase obligatòria perquè d’aquesta activitat presencial depèn la formació acadèmica dels alumnes i també la transmissió dels valors que són comuns al conjunt de la societat. Existeixen mecanismes legals –la fiscalia de menors– per exigir als pares que compleixin aquesta obligació legal. No hi ha espai a l’objecció de consciència en aquest apartat.
