Més val tard que mai

Reparar jurídicament les víctimes de la repressió franquista era sens dubte una una assignatura pendent de la democràcia espanyola. Les circumstàncies de la Transició, la necessitat d’un pacte amb els hereus del franquisme per descartar una ruptura amb el règim, van condicionar algunes de les qüestions que qualsevol democràcia nascuda a partir d’una dictadura hauria d’haver afrontat. Ni tan sols era l’única ja que també hauria estat necessari un debat sobre la forma d’Estat i una aprovació explícita dels ciutadans a la monarquia que garantia una continuïtat del sistema polític representat pel franquisme mentre encarnava una suau transició cap a una democràcia plena. No era decent mantenir desapareguts en fosses quaranta anys després de l’aprovació de la Constitució i no tenia la més mínima estètica democràtica que seguissin vigents algunes de les condemnes que la justícia franquista va aplicar, sense les més mínimes garanties legals, a funcionaris i mestres republicans, fidels complidors de les lleis vigents, a dirigents polítics, alguns d’afusellats com el cas més conegut del president Companys, i a milers de militants antifranquistes a qui es van aplicar lleis injustes per pertànyer a organitzacions i lluitar heroicament contra una dictadura sanguinària. A la fi existeix la voluntat política de saldar un deute que l’Estat tenia amb els demòcrates que van defensar el règim republicà legítim o que van combatre, en uns anys força difícils, contra una dictadura nascuda d’un cop d’Estat amb centenars de milers de morts.