Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.
© Juan Cal
La celebració de l’aprovació en referèndum de la Constitució espanyola ens remunta a un moment de la història en què encara ressonava en l’ambient un esmolat soroll de sabres que pretenia condicionar el futur de la democràcia que estava a punt de nàixer. Alguns dels articles més polèmics del text legal van aparèixer com per art d’encantament després de secretes consultes dels “pares de la Constitució” amb la cúpula militar, encarregada de vetllar per la sacrosanta unitat de la pàtria i per la impossibilitat d’una tornada a la República. Els de més edat recordem perfectament la dimissió de l’almirall Pita da Veiga pocs dies abans de les eleccions de 1977, quan Adolfo Suárez va aprofitar la calma de la Setmana Santa per legalitzar el Partit Comunista de Santiago Carrillo. Van ser temps convulsos i molts franquistes van creure que allò era –i ves a saber si s’equivocaven– una espècie de franquisme sense Franco. A l’“Espanya nacional” amb prou feines es van notar els canvis. Ni els més importants ni els merament simbòlics. Quaranta-dos anys més tard, quan alguns dels pilars del règim “pactat” en el 78 es commouen més per la conducta dels pròcers –el primer, el rei emèrit– que no per l’afany dels opositors, de nou el soroll de sabres ressona en l’ambient. Un grup de militars jubilats (són els únics que poden parlar sense problemes) clama al Rei perquè posi fre a aquesta coalició de comunistes, etarres i separatistes. Són sabres rovellats pel pas del temps, que ja no provoquen el terror d’antany, però que obliguen l’Estat Major a una explicació pública.
