Vaig arribar a SEGRE de la mà d’Emilio Rey, que havia estat director de La Mañana i havia tornat del País Basc per convèncer un grup d’empresaris lleidatans sobre la necessitat de fundar un nou diari davant de la hipotètica desaparició de la Cadena de Mitjans de Comunicació Social de l’Estat. Em va trucar per posar-me al capdavant de la fotocomposició i el muntatge del diari a les primeres oficines de la rambla Ferran. Allí vaig conèixer Carles Revés, el periodista que més influència va tenir en aquell grup de joves nouvinguts a la professió. Van ser els primers del diari en uns mesos complexos que van concloure amb la transformació en societat anònima laboral i el pas de la propietat als treballadors. Temps d’inquietud, de temor pel futur fins a l’arribada de Robert Serentill a l’accionariat de l’empresa, a la qual va insuflar serietat, rigor i ambició. I una mica de diners també. Massa jove, amb menys de 30 anys, vaig acceptar no sense resistir-m’hi la direcció del diari i des d’aleshores he exercit poc el periodisme que més m’agrada: el d’explicar històries a la gent. D’aquella primera època quedarà per sempre el dolor, la terrible commoció que va provocar a la ciutat el brutal accident que va costar la vida a deu nens i quatre adults quan un tren va atropellar el microbús que els conduïa a la granja escola Les Obagues, al terme de Juneda. Tots en aquella redacció tenien un amic, un familiar, un conegut que havia perdut algú en l’accident. En un silenci eixordador, angoixats per una tristesa infinita, vam fer la nostra primera edició especial de tarda.