A ferro

Ab ipso ferro era el lema amb el qual Fray Luis de León acompanyava les edicions de les seves obres, allà en el llunyà segle XVI. El 1572 va ser empresonat als calabossos del Sant Ofici de Valladolid, on va estar-se fins al 1576. L’havien denunciat i condemnat per herètic, entre altres qüestions per haver traduït en romanç el Cantar dels Cantars, que ell considerava un poema amatori. Almenys no van cremar-lo i va poder sortir del cau i tornar triomfalment a les seves classes a la universitat de Salamanca, quan diu la llegenda que va pronunciar el cèlebre “Dicebamus hesterna die” (dèiem ahir...), com si aquella estada engarjolat no hagués succeït mai. També en part aquell lema –que significa “del ferro mateix” i que prové d’una oda d’Horaci– va ser un argument més per condemnar-lo: les paraules il·lustraven, a les cobertes dels seus volums, un arbre amb les branques podades i del qual surten frescos brots de fulles. Al peu de l’arbre, hi veiem una destral. Ressonen, doncs, en aquesta estampa els versos d’Horaci: “Com l’alzina, podada per les dures destrals,/ de negra fronda, en el fèrtil Àlgid,/ malgrat els danys i els talls, del mateix/ ferro pren forces i vigor.” No hi ha dubte que Fray Luis, que mai va retractar-se del que deia i pensava, a pesar de totes les contingències, els odis i la mala fe que va suscitar al voltant seu, tenia un punt d’arrogància intel·lectual que s’intueix imprescindible per assolir cims com el que ell va coronar, quan es va endur fins allà amb ell un idioma assedegat de combinar totes les tradicions, incloses la catòlica però també la humanista clàssica, amb la llengua vulgar, que de vulgar no tenia res, al contrari. Fray Luis va escriure alguns dels millors versos de la història de la llengua espanyola, com a la “Canción de la vida solitaria” o la impressionant “A Francisco de Salinas”, quan diu “el aire se serena/ y viste de hermosura y luz no usada”. Algú que és capaç d’escriure i de concebre paraules com “llum no usada”, destil·lant segles de tradició i impulsant-los fins avui i aquí, que podem gaudir-ne i afonar-nos en ell i amb ell, òbviament va haver de patir, com Bach, presó, humiliacions, menysteniments i marginacions, la fosca i perversa raó de la mediocritat davant del geni, del talent, de la saviesa. Hem après, amb Fray Luis, a esmolar el ferro i a renéixer, les vegades que calgui.