Els camins de Trakl

Tots els camins desemboquen en negra putrefacció”, escrivia en el seu darrer poema Georg Trakl. Aquest poeta alemany es va suïcidar el 1914 amb una sobredosi de cocaïna, amb tan sols vint-i-set anys, enfonsat pels propis fantasmes personals, els inferns artificials i una inconsolable ànsia arrelada en l’indret més profund de si que va accentuar-se quan va assistir en primera persona als horrors de la I Guerra Mundial.

Trakl, no obstant, va tenir temps d’arribar a ser un dels poetes principals del segle XX, amb una obra escassa però d’una intensitat que des de la seva fosca implacable il·lumina, sorgeix, es revela a flaixos demolidors i definitius, tot amarat d’un simbolisme universal i atàvic en tot lector, en tot ésser humà. “Només aquell que menysprea la felicitat obtindrà la consciència”, deia Trakl.

Ell, a diferència de la resta de mortals, va portar-ho a terme d’una manera sistemàtica, deliberadament conscient, i els monstres que l’acompanyaven, i que van atorgar-li la visió profètica dels seus versos, van alhora enterrar-lo de mica en mica en vida, mentre els seus contemporanis escriptors anaven més o menys obrint-se camí i agafant posicions respectades a les seves societats. Podríem expressar-ho així: Trakl va viure com va escriure, a diferència de molts dels seus coetanis, que van optar per buscar aquella consciència en el seu art però no en la seva vida. Que Georg acabés suïcidant-se tampoc ens resol el dubte existencial que tota vida implica a l’hora de triar els camins morals.

Podem interpretar-ho tant com una forma de coherència, d’alliberament, com de fracàs o de renúncia. Tant és. En qualsevol cas, quan llegim, escoltem, observem, altres artistes en el cim de la seva expressió, en el més precís dels impulsos de la seva comunicació cap al món, intuïm que també qui ha foragitat el dolor pot obtenir la consciència, la veritat, després d’assumir-lo i reinterpretar-lo allà en la seva intimitat. La revelació d’aquesta veritat desemboca també en la simplicitat sàvia, quan podem elegir entre tots els camins que ja coneixem, i així podem transcendir en les notes puntuals, que quasi cusen el silenci, de Brahms, en els colors finals de Goya, en la prosa darrera de Dostoievski.

Arribats a la negra putrefacció de Trakl, encetarem el retorn cap a la llum primigènia, i serem cridats a la consciència i l’alegria.