SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Llegeixo el regal de Sant Jordi, No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro. La seva prosa és aigua, que flueix amb una claredat i una transparència honestes, amb frases que se subordinen encadenant-se igual que dos amants s’encadenen sota els llençols una nit de pluja, sentint la pell contra la pell mentre d’una manera estranya, que no és d’aquest món, senten l’ànima contra l’ànima, o l’ànima d’un inserida en l’ànima de l’altre. Les històries d’Ishiguro s’obren pas en el lector per aquesta via, tant si són directes com si busquen un alè més allargat, però sempre coherent i habitable. Per això, potser, he escrit al principi que són honestes. En general, el pecat del prosista aparenta estar en els extrems quan en realitat reposa perillosament en l’essència mateixa del que explica, en el moll d’allò que vol transmetre i transcendir: quan no n’està prou segur, el novel·lista tendirà a estirar el discurs fins a voler enlluernar el lector. Però ja sabem que l’enlluernament només ens aboca a la ceguesa, i una mirada posterior que aguaita en el buit. O al contrari: temorós, fa curt i no aixeca el vol, naufraga en una sintaxi supèrflua, que sembla voler tacar les pàgines simplement pel fet de tacar-les i avançar com aquell que omple, amb la seva plana opacitat, hores d’oficina i surt al carrer i al no-res igual com havia entrat a treballar. I en literatura l’encefalograma pla es paga molt car, perquè perds tota credibilitat i l’esperança d’haver escrit, o haver llegit, per a un món en transformació.

Ishiguro, però, aplega les virtuts de les seves arrels japoneses amb el que ha mamat a la cultura que l’ha acollit des dels seixanta, la britànica, i el minimalisme moral i sentimental que prodiga per als seus personatges tan sols és comparable a l’estructura narrativa que els sosté, quasi imperceptible. Recordem per constatar-ho la seva obra mestra, El que resta del dia, que va donar peu a una altra obra mestra amb dos actors en el paper de les seves vides, Anthony Hopkins i Emma Thompson, que haurien de donar gràcies a Flaubert per haver inoculat en Ishiguro la idea que una novel·la sempre és el personatge, o els personatges. I heus-ne ací dos d’una fondària ignota, íntimament connectada a la fondària que es crea en un tercer escenari quan s’ajunten o s’enyoren, sota la pluja. Per escriure, o per viure, així, cal haver primer viatjat fins a l’equilibri.

tracking