x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

LES CENDRES
  • TXEMA MARTÍNEZ

Aznavour

Actualitzada 09/10/2018 a les 09:15
Les cendres

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Txema Martínez

SEGRE

Anàvem tots a la muntanya, o a la platja, i al radiocasset del Renault 8 i, després, del Renault 9, sonava Charles Aznavour a tot drap. Eren els seus grans èxits cantats en castellà i, malgrat tot, l’atmosfera era plenament francesa, una bombolla d’alegria i llibertat enmig de tanta mediocritat com hi havia en aquella Espanya capcota dels setanta. Jo aviat vaig aprendre’m les lletres de memòria i sentir aquella veu estirar les síl·labes com si pogués estirar-se d’un filet, a poc a poc i a consciència, l’ànima em revelava un futur, una intimitat, una vida, que era possible, més enllà de tot. La Bohème, La Mamma o, esclar, Venecia sin ti, són temes que parlen de l’amor, naturalment, però que alhora, com el mateix Aznavour sempre deia, traspassaven un espai determinat que ja altres centenars de compositors havien rebregat per donar-hi un aire nou, que els dotava d’una intensitat aliena, rara, i al mateix temps tan propera que resultava quasi impossible sentir-nos-en foragitats. Aznavour era, és, casa nostra.

Potser perquè, també, quan tractava els temes socials més escabrosos, des de la consciència política i la visió individual, els passava per un vel de pietat, d’empatia sincera, que els humanitzava i centrava encara més en el rovell de l’honor. O de l’amor. Ell cantava, escrivia, actuava, suau, elegant, amb accent i cara de tenir la raó de l’experiència –ja des de ben jove–, i va allargar-ho fins al vespre darrer, dalt dels escenaris, cantant de peu, d’un negre rigorós i dandi, a vegades trencat per un color que significava el trapella que duia endins, el mateix que proclamava a tort i a dret que la vida cal viure-la fins al fons, gastar diners, menjar el que més ens agrada, enamorar-nos de la dona i estar-hi amb plenitud fins al darrer alè. En certa manera, Aznavour va ser diferent d’aquells que van glossar en francès el blues amargant i decebedor que acostuma a ser l’existència i aquesta dosi de sàvia ironia l’atansava, com en el gest, a Frank Sinatra, el seu considerat espill americà, o a la inversa, tant és.

Al crooner francès sovint al principi li etzibaven que era lleig i baixet i cantava malament, però ell va perseverar contra tot i tothom, i contra el seu destí teòric, i va travessar el segle XX per agombolar-nos fins al XXI i fer-nos feliços. Al final del camí, va aconseguir-ho: ser el més famós del cementiri, no el més ric.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre