SEGRE

Creat:

Actualitzat:

De miracles, gairebé no n’hi ha. I en una societat que té per bandera la raó impenitent, encara menys. Però vet aquí que a Lleida la Mostra de Cinema Llatinoamericà compleix vint-i-cinc anys d’existència, vint-i-cinc, i sembla obstinada a desmentir les conjuntures culturals actuals, sobrevivint al temps i a l’espai i obrant el miracle de la longevitat, fins i tot a pesar del mateix ajuntament que en teoria la impulsa i l’empara, quan els darrers anys ha estat més aviat el contrari. A còpia de menyspreu institucional en forma de pressupostos i recursos minvants, a força d’assetjament indirecte d’un context duríssim, qualsevol altre projecte que es basa, al capdavall, en els somnis, hauria fracassat, hauria passat a millor vida, a la memòria col·lectiva que va viure’l i sentir-lo i apropiar-se’l des de la identitat, però aquest no has estat el cas de la Mostra, que amb una convicció pètria, aquella que se sap imprescindible, ha anat buscant els recursos necessaris, patrocinadors, espais, gent, persones, noms, i tant de temps incomptable, per consolidar-se i morir i ressuscitar cada any a pesar dels efímers polítics que la puguin envoltar o ferir, endebades. Juan Ferrer, el director, i el seu equip de col·laboradors s’han enfilat dalt d’un turó de paciència i de saviesa i de fe per defensar el fort i han compartit, i comparteixen, l’alegria, el secret d’una màgia inextingible, amb el territori que habitem. Quin miracle, doncs, el miracle d’un festival de cinema que no és ja que, com resa el tòpic, posa Lleida en el mapa, és que ha portat el mapa, el món, a Lleida i ha ensenyat als lleidatans les pel·lícules que dies després triomfen arreu, els actors que posen rostre a la nostra intimitat, les produccions que en certa manera ens mostren com un exercici de la intel·ligència i l’ofici i la sensibilitat pot enderrocar tots els murs i destil·lar en una obra d’art incontestable. A Lleida encara podem ser feliços a través de l’art. I, a sobre, el premi Jordi Dauder a la trajectòria –un nom que amb el de Federico Luppi és Mostra pura– recau enguany en el mestre Josep Maria Pou, un altre luxe per a la nostra malparada terra. Que la Mostra, sisplau, no es mori mai, que segueixi, any rere any rere any, amb la seva inèdita excel·lència fent-nos renovar l’esperança en l’ésser humà, en la raó de l’alta cultura. Gràcies i moltes felicitats.

tracking