Desolation Row

Venen postals del penjat,

pinten els passaports de color marró,

el saló de bellesa està ple de mariners

el circ és a ciutat.

Heus aquí el comissari cec,

l’han hipnotitzat;

té una mà lligada a l’equilibrista,

l’altra als pantalons.

I els antiavalots estan inquiets,

necessiten algun lloc on anar,

mentre ho observem la Dama i jo

des del carrer Desolació.

La Ventafocs, sembla tan fàcil,

“en cal un per reconèixer l’altre”, somriu,

i es posa les mans a les butxaques de darrere,

estil Bette Davis.

I entra Romeu, remugant.

“Crec que tu em pertanys.”

I algú diu: “Estàs al lloc equivocat, company, millor que fotis el camp.”

I queda un so tan sols,

quan les ambulàncies ja han marxat,

és la Ventafocs escombrant

al carrer Desolació.

Ara la lluna està quasi amagada,

les estrelles comencen a apagar-se.

Fins i tot l’Endevina

ha plegat les seves coses.

Tret de Caín i Abel

i el geperut de Notre-Dame,

tothom fa l’amor

o espera la pluja.

I el Bon Samarità es vesteix,

es prepara per al xou.

Aquesta nit va al carnaval

del carrer Desolació.

Einstein, disfressat de Robin Hood,

amb les seves memòries en un bagul,

ha passat per aquí fa una hora/ amb el seu amic, el monjo gelós.

Se’l veia tan immaculadament espantós

mentre es fumava un cigarro.

Després se n’ha anat, olorant les clavegueres

i recitant l’alfabet.

Tu no et pararies ni a mirar-lo,

però fa molt de temps era famós

per tocar el violí elèctric

al carrer Desolació.

Tant de bo fóssim al Neptú de Neró,

el Titanic navega a l’alba.

Tothom crida:

“De quina banda estàs?”

I Ezra Pound i T.S. Eliot

lluiten a la torre del capità

mentre els cantants de calipso se’n riuen

i els pescadors sostenen flors

entre les finestres del mar

per on suren sirenes precioses,

i ningú ha de pensar gaire

en el carrer Desolació.

Sí, ahir vaig rebre la teva carta,

quan es va trencar el picaporta.

Em preguntaves com m’anava;

què era allò, una broma?

Tots aquests que esmentes,

sí, els conec, són bastant idiotes.

Vaig haver de reordenar les cares

i donar-los a tots un altre nom.

Ara mateix, no puc llegir gaire bé;

no m’enviïs més cartes, no.

No excepte que me les enviïs

des del carrer Desolació.»

Bob Dylan va escriure això fa mig segle. I encara, atrapats, hi som. Només et queda poder triar si ets dels que esperen la pluja o dels que fan l’amor.