SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Com sempre em comenta un amic, si no fos pels americans, ara estaria escrivint aquestes ratlles en alemany. I els meus fills parlarien alemany. Sovint oblidem la contribució nord-americana a la Segona Guerra Mundial, que va esbrossar el camí del futur immediat, que és el nostre present. Ja sabem que tot el que fan els nord-americans és, al capdavall, mirant per l’interès propi i que mai, que sapiguem, un imperi s’ha deixat guiar per l’altruisme, precisament perquè aniria en contra de la seva pròpia supervivència com a tal imperi. Però malgrat tot aquí està la realitat, tan obstinada, ella. I la història. Els europeus des de sempre hem tendit a menysprear els Estats Units, potser per un mal dissimulat sentiment de nerviosisme que provoca que una nació novella desembarqui i aparentment solapi anys de tradició i d’economia emergent i sostenible com l’europea tradicional, per no parlar de la seva cultura, que des del nostre punt de vista va encara amb bolquers. Però allà està Emily Dickinson, per exemple, que ja no només justifica una sola tradició, sinó gairebé l’existència de tota una espècie, la humana. I la manera en què una cultura de masses com l’americana sap fagocitar-ho tot, com va passar en el cas del cinema, i sap alhora assolir l’excel·lència, l’elit, i transformar-la en una eina útil. Ho fa, per exemple, amb les universitats, que acullen les ments migrants i més brillants d’arreu del món. Aquesta és la realitat i la resta, posturetes intel·lectuals difícils de sostenir. Un bon paradigma de tot això que dic és la Super Bowl, compendi de les virtuts i els defectes americans. El populisme condueix sempre a la banalització i el lliure albir, tan USA, comporta les conseqüències que comporta, en forma de dieta impossible o en forma d’arma delirant i disparada. Però també proposa un moviment de cultures interessant, que crea una amalgama en què tot és possible i evoluciona i s’expandeix. Ningú com els americans conjumina esport, economia i cultura, amb la digitalització per bandera. Com a més racons del planeta arribis, millor. Milions de persones i una sola veu sona gairebé a miracle. I tot plegat enmig de l’esdeveniment més rendible de la història de la humanitat, en unes horetes. Més ens valdria no menystenir la cultura nord-americana i aprendre, si algú és el puto amo en alguna cosa, com ha arribat a ser-ho i com ho perpetua.

tracking