L'últim gran

Ha mort l’últim gran entre els grans, l’actor que va deixar-me bocabadat a Senderos de gloria, potser el primer film seu que recordo haver vist, quan encara era petit. El següent record que en tinc és, sense dubte, El loco del pelo rojo, delirant –però gloriosa– traducció castellana per Lust for life, en català La passió de viure. Kirk Douglas combinava el seu físic i l’ànima d’aquell que interpretava amb una precisió rara, potser només comparable als recursos de Burt Lancaster, amb qui va compartir tantes complicitats (un ésser humà actual no pot travessar una vida sense veure Duelo de titanes, sisplau, i entendrà això que dic, i no tan sols això, sinó tot el que cal saber per viure, tot). Rere un cos atlètic, robust, que projectava energia i furor, però alhora d’una elegància innata, d’uns moviments suaus que sabien traçar les diagonals de l’espai que l’envoltava, surava una personalitat, un esperit, diríem, fet de diferents estrats: Kirk Douglas podia travessar un per un els nivells de l’interior d’algú, podia pujar i baixar, amb la naturalitat de qui ha sentit i paït, o almenys aparentar-ho amb versemblança. La seva fe, doncs, i la seva densitat en el personatge eren infranquejables, i això impregnava gairebé tots les pel·lícules on apareixia, com per exemple en aquella primera, una de les més perfectes del cine negre, al costat de Robert Mitchum a Retorno al pasado, un dolent amb classe que no ho és tant. Quina ironia del destí que el seu fill, un actoret que no li arriba ni a la sola de la sabata, guanyés dos Oscars i Kirk tan sols un d’honorífic. Però, esclar, el seu llegat va molt més enllà de guardons, molt més enllà del segle que va viure i al qual va enlluernar, amarat del cinema entès en el sentit clàssic i també relligant amb la modernitat, amb aquelles faccions en el precipici d’alguna cosa, pura contenció o esclat emotiu, com a Espartaco o als dos films seus que prefereixo, dos petites obres mestres: Dos semanas en otra ciudad i El trompetista, transsumpte de la vida d’un altre gran, Bix Beiderbecke. Les seves composicions es fonen entre la subtilesa i la brutalitat que esclata i escatxiga. Poques persones han sabut representar la pàtina de classicisme que el millor de l’art ha de tenir. I Kirk Douglas estava en el centre d’aquesta altura. Per això estarà sempre en el centre de la memòria meva, de tots. L’últim dels grans.