Un virus, dos virus...

Llegim, sentim, veiem, amb alta alegria que ahir “només” hi va haver ics morts, com si aquella X no amagués al darrere un drama superlatiu. És com un costum, com un son profund, com una migdiada de la qual t’aixeques nou, renascut. Però la realitat és que els números, i el trist liberalisme que els branda, són la freda conclusió de milers d’històries amb principis, nusos i desenllaços personals, les persones que van viure guerres i postguerres i dictadures per acabar, un cop han assolit la tranquil·litat que es mereixen, anihilats per un virus, una malaltia que s’ha escampat i que de manera negligent alguns han tolerat que s’escampés, per ineptitud o per mala bava. Espero que les tragèdies particulars que tantes famílies han patit a Espanya, i estan patint i patiran encara, almenys siguin recompensades mínimament amb el goig de veure a la presó alguns responsables del desgavell amb què s’ha gestionat la pandèmia a l’Estat espanyol, començant, o acabant, amb el ministre de Sanitat, aquest llicenciat en filosofia que des del llunyà 1987 viu de la política. Quina nació de nacions, Espanya. Tampoc cal oblidar que del paraigua de la nostra gent gran, que ara ha estat escapçada, depèn molt familiar desnonat, molts néts pastura del sistema educatiu i laboral, molts fills a l’atur, molt autònom en situació de greuge permanent, en silenci, sofrint les fuetades del sistema fins a extrems intolerables. No podem albirar encara les conseqüències demencials que aquest crac tindrà en el futur immediat, físiques (i psicològiques), econòmiques (la nostra malparada butxaca) i ètiques (l’estructura de valors trontolla i caldrà rejerarquitzar-la), però resulta obvi que hi haurà un abans i un després i que la nostra visió del món ja ha canviat. Ens tocarem menys, ens aïllarem més i televiurem més, com si la vida pogués parapetar-se de la vida, com si el dolor pogués extirpar-se del dolor, del fet de ser vius. I, esclar, habitar el món d’aquesta forma implica dimitir de tantes coses, inclosa la gestió de la intel·ligència, abandonar-se a dades prefabricades per infantilitzar-nos, per subjugar-nos, fins a teixir una nova societat, ara sí, del tot manipulable i submisa. Una societat poruga. I si hem de viure sentint el baf de la por, millor deixem-ho córrer i, sí, confinem-nos per sempre, muts, sords i cecs. Morts.