SEGRE

Creat:

Actualitzat:

No per esperada, arriba menys inesperadament. Es posa, o es pon, a la terrassa i penetra en les parets del menjador igual que un ganivet bullent o un trombó daurat que es torça, fins a fer-se quasi so. Per un instant sembla tenir-ne, sembla que et parli, però en realitat és el color del seu silenci. El pensament, les idees, envegen aleshores els colors, tan espontanis i que poden ser sent-hi, tan sols.

La llum arriba, i aquesta sí que representa íntegre el miracle de la primavera, quan el temps s’allargassa, i s’esfilagarsa –al·litero una mica la forma i el fons, per ornamentar-me, com ella–, i s’apiada dels nocturns perquè puguem mirar, observar i veure, en l’ordre pedagògic establert, i fins i tot passejar a la tarda, gairebé al vespre, vorejant a cua d’ull l’horitzó on l’absència seva es principia, l’hora baixa, que es diu així precisament pel davallament lluminós, dic jo, quan els últims rajos t’assenyalen amb una llança, o un dit, i ets només tu, i existeixes, el nimbe encerclant-te el cap, com en una estàtua de carn antiga. I totes les coses es queden allà, immòbils, pètries, en la perplexitat de la seva pròpia desemparança.

Però de fet no baixa. No cau. La llum, pel fet d’estar, ja hi és. Com va escriure Antonio Cabrera, qui millor la va saber veure i beure, “recau, va a parar, es queda, continua”. “La llum no sona, clama i reclama.” “El que veu ombres hi veu més.” Com quan podem abandonar-nos a la seva esplendor sobre el color neutre de la paret vora el sofà, que sense moure’s atreu i expulsa, igual com fan els bons quadres, i llavors és la llum la llum del pensament, allò que t’absorbeix i t’escup perquè puguis encara meravellar-te i sentir l’alè dels vius i dels morts.

A poc a poc, irremissibles, apareixen els matisos i les ombres es viralitzen, s’escampen lleus però obstinades pertot, i primer semblen pura misericòrdia de la llum, que tampoc vol esclafar-nos, malgrat que aviat t’adones que no, que l’infern que duen, la part obscura de si, neix, o ressuscita del seu somni latent, pels racons, allà on es moren les coses, les rectes, la claredat.

Alabar és posar en la llum, deia el poeta. Per això avui sembla que les hores jeuen a la vora i es contradiguin a elles mateixes, demorant-se cap enrere, ajornant-se endarrerides, perquè puguis elogiar-les i elogiar-te.

La llum succeeix, té lloc. No monologa, al contrari: busca una veu en uns ulls. Devasta cegueses.

tracking