Fins als borbons

M’agrada notar com tremolen els culs dels poderosos, de tant en tant. Ni que sigui el cul d’un de sol. Ja haurà pagat la pena. Fins i tot les revolucions més tímides, ni que després concloguin com conclouen totes –qui l’ha impulsat provant des de la trona de lligar curt la següent, embotint el ventre que en ferma les potes–. Aquests darrers dies hem sentit els nervis a la pell dels pobres, però també dels rics.

Per exemple, el president de la patronal entre les patronals qualificant d’intolerables les revoltes i, tot democràtic, ell, condemnant la violència i revelant-nos que cremar contenidors i esbotzar aparadors i pintar seus bancàries representa en si un atac a l’Estat del Benestar. A pesar que ho deia de viva veu, notàvem com hi posava aquestes majúscules, mentre pensàvem que pensava que era el seu, el benestar que s’atacava, perquè qui escomet accions desesperades només pot ser un desesperat, o sigui, aquell que ja no espera res de res, un nàufrag social. I el naufragi desfermat l’última setmana arreu d’Espanya, amb veus cridaneres al món que ens posen el focus al damunt, no hem d’entendre’l pas com l’alçament de quatre nens pollosos a qui plau esbargir-se als vespres contra el sistema que els menysté i els esclafa, sinó com la punta d’un iceberg immens que amenaça d’esbudellar els grans vaixells de llums que solquen la superfície.

L’engarjolament de Pablo Hasél és el símptoma d’una malaltia molt més profunda i crònica, que tan sols pot guarir-se a força d’un diferencial honest i d’un tractament de xoc continuat i agressiu. El soroll i la fúria desencadenats recullen, en l’estrèpit, el testimoni mut de tanta frustració, de tanta tristesa, de tanta tortura sobre el dret a la llibertat que algú, pel camí d’una falsa democràcia, ens ha pispat.

La llibertat són les cançons prohibides, una forma d’amor. I no el sistema al complet entortolligant-se per vituperar, una vegada més, via els mitjans de comunicació de sempre i les dretes i les esquerres abraçades, qui ha aconseguit mobilitzar gernacions, qui per un instant lleva a aquesta esperança social, a aquest futur d’aire, el fang de l’escepticisme. Mentre algú cridi, hi ha esperança, per molt que et colpegin. Habitem, i sofrim, un Estat decadent, que alhora que progressa involuciona. I com més sentim la cançó de la “democràcia plena”, més es, se’ns, degenera. I n’estem fins als borbons.