Essències

Que Joan Laporta hagi arrasat a les eleccions del FC Barcelona no representa en si mateix una dada prou significativa. També van fer-ho en el seu moment Joan Gaspart (sí, Gaspart) i Sandro Rosell, que al famós lema de la seva eterna campanya, en interminable periple per les contrades on hi havia un vot a esgarrapar, “No us fallaré”, hi va acabar afegint una coma, “No, us fallaré”.

Va plegar sense badar boca, sense ni una sola i plausible explicació, i després va ser engarjolat, segons sembla de manera injusta. Per tant, esclafar els rivals i recollir l’entusiasme de la massa social, al club i fora del club, en qualsevol àmbit democràtic, insisteixo que no implica cap lectura prèvia ni posterior.

El que sí que suposa un barem jutjable és el que es fa després amb aquest bagatge entre les mans, la gestió de la teva pròpia popularitat, un terreny en el qual tothom acostuma a naufragar, perquè és impossible agradar transversalment, convèncer. I això li va passar al Laporta del passat, escarnit fins a la sacietat pels seus excessos manifestos a pesar que el seu impuls del club a cotes històriques mai vistes, també de qualitat, va ser evident, incontestable.

Ell va presidir l’era més formidable de la història del Barça, que és centenària, i ni això el va privar quan en va sortir de ser escorxat pels miserables i els voltors de torn. .

Rosell i Bartomeu encarnen en si mateixos, sobretot el segon, tot allò que té de dolent la societat catalana, que el Barça sempre reflecteix amb pulcra precisió, una societat poruga, sibil·lina, arrogant però des d’una intimitat invulnerable, covarda i farisea. I aquests dos senyors van guanyar sengles eleccions.

Per això aquests dos individus, fills del peix al cove, sobretot quan el cove és el seu, contrasten i donen peu que de tant en tant, per arreglar els desastres de la seva gasiveria, arribi un arrauxat com Laporta i ho posi tot potes enlaire, amb la seva arrogància –ell sí– pública i les seves excentricitats, però amb resultats plausibles i alliberats de tota submissió a res ni ningú. Dues essències contraposades.

Particularment, prefereixo líders que es mullen, líders que lideren, i que després, si cal, demanen perdó, sense complexos, abans que seminaristes de pa sucat amb oli. Una mica de passió, sisplau, d’intel·ligència escènica i de talent. Que el país ho necessita.