Fum

Les expectatives ens maten. Esperar res d’algú o d’alguna conjuntura és, en si, una corrupció, una distorsió potser de la realitat, de la visió que avarament tenim de la vida.

Podem pensar, per exemple, en el Balzac vell descrit per la biografia de Stefan Zweig, quan després d’escriure per necessitat milions de pàgines i haver assolit un estatus nacional, casa noble inclosa, emmalalteix i mor, engolit pels seus propis fantasmes. Balzac havia escalat, amb les penúries de la seva pròpia misèria, amb el cafè i el tabac de la seva perllongada soledat, el seu turó particular de Sísif, i malgrat tot havia escrit algunes de les pàgines més memorables de la història de la literatura.

I quan ho tenia tot a tocar, quan el seu talent s’havia manifestat al món de forma explícita, la mort va visitar-lo i ens va privar, a la resta dels seus lectors posteriors, de la prosa que hauria concebut en el pic de la seva experiència. .

Quantes vegades hem hipotecat la nostra pròpia vida en funció de l’esperança, de l’anhel que en la teva pròpia i obscura soledat dictamina les normes d’un futur que va perfilant-se igual que un cos que se solidifica.

A vegades, fins i tot, la una intimitat es projecta societat endins, quan la societat viu moments conjunturals que poden saciar les teves expectatives. Les que et maten, com dèiem.

Un exemple com molts altres d’això que dic són els darrers anys viscuts i patits a Catalunya, on hem assistit a l’aspiració anorreada d’un anhel, d’un desig, en forma de política, que, com deia aquella, és l’últim afer que hem de deixar en mans dels polítics. Sostenia Laura Borràs en campanya, per posar un cas concret, que si a les darreres eleccions guanyava l’independentisme per sobre del cinquanta per cent el nou govern hauria d’implementar la república que un referèndum va consignar un trist 1 d’octubre.

Avui ocupa la presidència del Parlament, redactant missives i signant papers testamentaris, fora d’un govern català que ha assumit caires autonomistes. El passat recent queda lluny. El futur proper es torça igual que una pantomima.

I tot, de nou, acaba desembocant en un aiguabarreig d’expectatives, que, en la mesura que van concretant-se els temps, se signifiquen en frustracions, és a dir, que allò que esperàvem es dissol amb la facilitat amb què podem encendre els nostres principis. Serà un bonic fum blanc, però fum, al capdavall.