La neu i la pluja

La pluja es correspon a un moment de veritat. Cau, ho purifica tot i aleshores només resta aquesta veritat, que estava oculta i es revela. És aquell instant en què sabrem si els protagonistes s’estimen de veres, si se’n van junts o separats, si algú finalment s’assabenta del gran secret, si encara és possible una redempció, si la pell és prou blanca. I el protagonista sempre ets tu mateix, esclar, en la vida i en l’art, tant hi fa. També plou en les pel·lis de terror, a fora del castell trona i llampega i venteja, mentre tan sols podem arrecerar-nos en la nostra pròpia intimitat, allà on el terror de debò t’espera, silent, i t’escanya i et transforma per sempre, igual que una nena posseïda pel dimoni en el seu propi llit, habitació, casa, o sota la pluja del lloc més personal, on més nus estem, una dutxa. La pluja ve de dalt i per això, des del cel, només poden davallar qüestions místiques, lliçons que un mortal pot aprendre, ha d’aprendre, si vol sobreviure’s. Actua, doncs, igual que actua la neu, de molt amunt fins al més avall, i cau sobre la terra i encara s’hi enfondeix, com arrelant.

Però aleshores la neu ja ha esdevingut neu nova, quallada, allargassada sobre el sòl talment un cos nu estirat sobre els llençols, i intuïm, contradient tota raó, que en realitat ha surat de la terra, pols emblanquinada, sublimació de pedra i de mort, i que s’ha desvetllat des de molt temps enrere i s’alça per no dir res concret, per sols ser, estar, allà quiescent. Aleshores la neu no vol saber de veritats, ni de revelacions.

Escampa un silenci estrany, en el bosc i en la ciutat, en les muntanyes, al voltant de la llar, dins la llar, en les persones que habiten la llar i la neu, oriünds de la seva pròpia ànima. Mires la neu i en aquesta oligarquia nívia sents que tremoles amb ella, qualles com ella i a poc a poc et fons i et fons. Com deia Eugénio de Andrade, és un fanal en l’obscuritat que t’acull abans d’enterrar-te el cor. T’embolcalla i, no obstant, bull dins d’un, borbolla, aigua que ha decidit aturar-se en algun punt del camí, que coincideix amb el teu propi. I es queda petrificada, record d’un record que s’ha esborrat, somni entelat, reminiscència d’alguna cosa, però de què.I un dia et lleves i se n’ha anat, ha tornat en silenci al cim i al cel, però encara et sembla veure-la, arrupint-se en el blau infern d’una flama que el soc exhala.