SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Avui ha tornat la neu. “No recordo la neu.” Ho vaig escriure fa molts anys en un poema. I allà està. Aquí està, com si em digués que el que la memòria evoca no floreix, no es fon, no es desgasta, i s’ajoca igual que un nadó en un coixí del sofà, com deixondint-se de la migdiada. Una mirada neta, uns ulls que no li calen bugades, nets de per si, al natural. La memòria sempre ha estat, és i serà el que la memòria mateix vulgui, impertèrrita davant dels embats del temps, sang dins d’un mosquit dins d’un ambre mil·lenari. Serà el que vulguis lliurar-li, una imatge a través, una besllum que t’inventis que sigui, potser en el racó on no va ser, on no era. Però ara sí. O fins i tot cap llum que hagi sobreviscut al naufragi que esculls, perquè ho vols tot en fos, tot en negre, igual que en el final de les pel·lícules. Recordar s’assembla bastant a l’anhel de la teva voluntat matinadora, aquella que es lleva ben d’hora i es manifesta plena de bons projectes per al dia, en una mena de bondat que intueixes que no mereixes. Tot això és el temps, llarg i estès igual que un llangardaix sobre una roca en un matí de sol, mentre els insectes, de tant voleiar, el tapen en un eclipsi mengívol.

La memòria, el temps, els records, la neu. Ens transformen, ens ressituen, passat enllà. No recordar la neu suposo que vol dir perdre la memòria, que és el pitjor que pot succeir-nos, perquè la fina capa del present la caminem sobre immensos blocs de gel que l’aigua que hem navegat, inconscients, ha permès construir, passarel·la resplendent damunt del buit, transparència dels nostres miralls.

Deia un poeta que la neu té memòria negra. Com un espill de Dorian Gray. La blancor es filtra, mentre fereix, deixa marca, en tot el que toca. A diferència del foc, quan es venç construeix, no necessita alimentar-se de l’ànima aliena, sinó que l’agafa i la perfila, fins a fer-ne una forma recognoscible, un paisatge vell i nou, familiar i inhòspit, intransitable, en un gruix d’abric de plomes vidrioses. La neu és una promesa complerta de silenci.

Potser per això sota ella les branques i els carrers es torcen, talment una màscara vora una flama blava. Però la neu no té memòria, no recorda, ve i s’esvanirà igual que tu, que l’habites, en la fugacitat de tu, ninot de neu que neix, i creix, i agonitza amb la safranòria al nas i dos botons als ulls, mentre riu.

tracking