SEGRE

Creat:

Actualitzat:

No sé si encara sento,

per saber-ho em faig mal.

En el dolor em centro,

és l’únic que és real.

L’agulla fa un forat,

tendre i antic fibló.

Vull enterrar el passat,

però tot és record.

Mira, no em reconec,

dolç company.

Tothom a qui conec

se me’n va

al final.

Ho hauries tingut tot,

imperi meu de calç.

Et deixaré tot sol,

et faré molt de mal.

Duc corona d’espines

al tron dels mentiders,

promeses no complides

que ja no compliré.

Sota el temps i les taques,

el sentiment va morir.

Tu ja ets com un altre,

jo encara soc aquí.

Si comencés de nou,

a un milió d’anys d’aquí,

trobaria un racó

per salvar-me de mi.

”Quina cançó més estremidora, aquesta que va versionar en el seu cim més sublim Johnny Cash fa vint anys. En realitat, l’original és de Trent Reznor, dels Nine Inch Nails, d’una dècada abans, però el mateix Reznor, quan va veure el vídeo de Cash, va plorar com un nen i va dir que aquell tema ja no era seu. El monstre Cash l’havia fagocitat, allà a la seva casa museu, plena de memòries, amb els dits torts i la cara desencaixada per una malaltia degenerativa que acabaria amb ell al cap de poc.

I una veu que de tan trencada només pot sinó arrossegar-se, des del ferir-se de bon matí per comprovar si encara és capaç de sentir res, fins al clam desesperat del final, quan vol tornar a començar. Aquesta emoció postrema de Cash, els seus dits rebregats, em recorden també un altre geni que en la darreria de la seva vida va furgar en la bellesa, Leonard Bernstein. Dec el millor que posseeixo en mi tan sols al sofriment, va escriure Cioran.

Diu la llegenda que és l’escriptor, el filòsof, que més suïcidis ha provocat en la història, una facècia que trobo estúpida. Perquè és més aviat al contrari: quan es capbussa en el dolor, no fa sinó sublimar-lo i fer-ne vida, sembra, collita, per al que hagis de viure. Entén el dolor com una lliçó, com una manera implacable, i veritable, d’entendre’s a un mateix i el món que l’envolta i que ha construït, de conèixer-lo, de gaudir-lo.

Una saviesa a través dels estrats de la no-mentida. Heidegger també va professar-ho, aquest amb una pàtina excelsa de poesia.Agafem el mal, el patiment que ens lamina, i transformem-lo en pura vida. Que aquest nou any, i tots els que hagin de venir, siguin per celebrar-la. Sempre i a pesar de tot, i de tothom.

tracking