Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.
© Pep Mòdol
D’ACORD amb el Magisteri de l’Església, des de Climent V, les virtuts teologals es reben a través del baptisme. Virtuts lloables que som a punt de perdre com a col·lectiu, tot i que un servidor fa temps que les posa en qüestió, si més no la primera i la tercera.
Ve a tomb dir això aquesta setmana pel fet d’haver-se produït una colla de fets donant raó a aquesta pessimista evidència.
Es fa difícil no perdre la primera en aquells que menen els afers celestials a la Terra com la Congregació de la Doctrina de la Fe (abans dita Santa Inquisició) quan dicta les “Instruccions ad resurgendum cum Christo” respecte el que cal fer amb les cendres dels difunts per tal d’evitar “qualsevol malentès panteista, naturalista o nihilista” i prohibeixen fins i tot tenir-les a casa.
Respecte els que gestionen els assumptes mundans la cosa de la fe cap a ells empitjora. Em pregunto com es deu sentir avui un votant del PSOE, que tenia la confiança i la fe que aquesta opció era l’única possibilitat real de fer fora del govern un Rajoy que el primer dia després de la seva investidura, anuncia que mantindrà les mateixes polítiques i que no pensa esmenar res del que ha fet fins ara. Com entomar el canvi de discurs del no és no per un no però sí d’un erràtic Hernando?
I la tercera? La caritat de la molt cristiana Europa, aquesta setmana, un cop més, ha quedat en evidència, tocada i afonada (mai més ben dit) amb els diversos reportatges vistos sobre la crisi dels refugiats de les guerres a l’Orient Mitjà que en bona mesura han provocat alguns estats europeus.
I l’esperança, que és la darrera que es perd segons la dita popular? Doncs pel que fa a la ciutat de Lleida, havent llegit l’article de Francesc Serés, profusament comentat aquests dies (això si, a cau d’orella, no fos cas) també ha quedat tocada.
Diu l’escriptor, tal vegada de forma exagerada, que la política lleidatana representa avui tot el que el país vol deixar de ser i evidencia un fet difícil de rebatre: “la Lleida d’avui seria la ciutat ideal per a qualsevol polític espanyol, quieta, tranquil·la i conformada (...) i el seu ‘aquí no passa res”. Perdudes la fe i la caritat, servem un bri d’esperança teologal? O tampoc?
