Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

MY WAY
  • PEP MÒDOL

Miserable ignorància

Actualitzada 21/08/2017 a les 13:35

Tornava cap a casa pensant en la Rambla de les Flors, acompanyat del silenci que toca l’ànima, quan em va arribar el record de la meva primera feina periodística. Eren encara temps franquistes i l’aleshores redactor en cap, Josep Maria Huertas, em va dir algunes coses que la memòria m’ha retornat. “Fins en temps de dictadura és possible, encara que sigui entre línies, explicar la realitat i ets en el lloc ideal. I si algun dia et censuro per les teves idees deixa de respectar-me.”

Pensa, em digué tot carregant-me de responsabilitat, que quan Garcia Márquez ve a Barcelona va a les Rambles a comprar Tele/eXprés per informar-se i pensa també que un país sense premsa independent i periodistes sense por mai serà lliure.

Explico això per la indignació que m’han provocat les editorials de la premsa de Madrid, que, a més de no ser ja creïble, és l’única del món que ha vinculat l’atac terrorista amb l’independentisme. La cirera la va posar una vinyeta de Peridis, a qui fins fa ben poc tenia en consideració, en què es fa un cant a l’estupidesa més miserable, com ho fa l’ABC quan parla de la “pestilent prèdica del radicalisme separatista i xenòfob”.

Mentre la BBC, el Washington Post, Libération o La República feien una crida a la solidaritat o Le Monde titulava en català “No tinc por”, la premsa de Madrid lluïa nacionalisme espanyol del més ranci. Com si allò de Niça, Londres, París, Brussel·les o Finlàndia fos també un problema “nacional”! La premsa de Madrid ja no llegeix ni Hernández, ni Blas de Otero, ni Celaya, ni aquells que van somiar una Espanya que ara ja han fet impossible.

No volen llegir Lorca quan va escriure a Barcelona, mentre la companyia de Margarida Xirgu representava Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores: “La rosa mudable, encerrada en la melancolía del carmen granadino, ha querido agitarse en su rama al borde del estanque para que la vean las flores de la calle más alegre del mundo. La calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la Tierra que yo desearía que no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante de brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre”. I així serà, perquè no tenim por.

Temes relacionats

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre