Majoria social

Quan els discursos ja no s’escolten, quan solament són sons que ens entren per una oïda i surten per l’altra, vol dir que qui els pronuncia no té cap mena de fiabilitat, que el seu contingut en res suscita l’interès de l’auditori, que no és creïble en termes lògics, que cap cosa aporten de nou o que van dirigits exclusivament a aquells que estan disposats a aplaudir amb les orelles pel fet de ser coreligionaris de qui parla. Qualsevol d’aquestes raons farien que una proclama política fos de tot menys això, política. Si en un sol parlament públic s’ajunten totes aquestes condicions de poca fiabilitat, cap interès, gens creïble, en absolut innovador i laudatori del pensament particular, el míting esdevé un exercici inútil, una tabarra de poca volada o d’escàs ressò social.

El paradigma d’això que intento explicar el va resumir dissabte el secretari general del PSOE en les paraules buides adreçades a un incondicional públic (tot i que no gaire enfervorit) en favor del candidat de la seva formació per Barcelona. Com es pot continuar obviant la realitat a l’afirmar que a Catalunya no hi ha una majoria social que desitja anar a les urnes, tantes vegades com calgui, per decidir el seu futur?

És tan poc creïble el discurs de Pedro Sánchez que podem començar a pensar amb molta versemblança que aquest any 2019, a més de municipals i europees, hi haurà eleccions generals a Espanya pel fet d’haver anunciat a bombo i platerets que no, que no n’hi haurà i que sol ser costum que alguns polítics de les Espanyes facin exactament el contrari del que diuen o que les seves previsions de futur s’assemblin a l’esdevenidor com el sucre i la sal malgrat tinguin aspectes similars. Aquest sí que és un problema, mentre el líder de l’anomenada esquerra espanyola té escassos suports, no més enllà del 25% de l’electorat, els fatxendes penibètics engresquen les seves tropes amb renovades esperances de tornar a fer les maleses que van dur a terme en el passat amb tota impunitat, disbarats que una immensa majoria social catalana abomina, una immensa majoria que, vet aquí, tard o d’hora, tal vegada es faci escoltar pel fet de convertir-se en imprescindible per a aquells que ara li neguen el pa i la sal o la continuen represaliant (presó inclosa) quan en realitat la necessiten com l’aire que respiren.