Pastor

“Éramos tan libertarios,/ casi revolucionarios,/ ingenuos como valientes,/ barbilampiños sonrientes/ oveja negra que pasa/ de seguir la tradición/ balando a contracorriente/ de la isla al continente/ era la nueva canción.” Així comença una cançó de Luis Pastor que recorda els setanta del segle passat quan una colla de cantautors demanaven llibertat i eren censurats, proscrits o prohibits. Altres temps en què la dictadura tenia pànic a la llibertat d’expressió. Luis Pastor, extremeny desplaçat a Madrid, no va trobar cap segell discogràfic que li publiqués el primer disc i va haver de ser la catalana Als 4 vents (que en principi solament enregistrava en català) qui va publicar el seu primer single el 1972 i, malgrat haver estat censurat, va poder veure la llum. Vaig conèixer Luis Pastor en el recital d’un Col·legi Universitari de Madrid el 1976, una actuació semiclandestina que compartia amb el seu amic i paisà Pablo Guerrero, quan, com ell mateix continua en la tonada, “Éramos buena gente,/ paletos e inteligentes,/ barbudos estrafalarios,/ obreros, chicos de barrio,/ progres universitarios,/ soñando en una canción/ y viviendo la utopía/ convencidos de que un día/ vendría la Revolución”, convençuts que mai més tornarien les prohibicions. Anàvem errats, el concert que volia fer el proper 8 de setembre del 2019 a Aravaca (43 anys després!) acompanyat del seu fill Pedro, ves a saber perquè es dedica també a aquesta cosa de cantar coses que no agraden als manaires, ha estat prohibit per la regidora Loreto Sordo (cognom amb el qual no és d’estranyar el no entendre de música). Com fa més de 40 anys en Luis haurà de tornar a Barcelona, a la Mercè, per cantar amb llibertat. Als 4 Vents ja no hi és però sabem que la qüestió no anava de més o menys nació, ni ara ni abans, sinó de democràcia i, tal vegada per desgràcia, cal continuar com diu en Luis: “¿Qué fue de los cantautores?/ aquí me tienen señores/ aún vivito y coleando/ y en estos versos cantando/ nuestras verdades de ayer/ que salpican el presente/ y la mierda pestilente/ que trepa por nuestros pies”. Doncs això: “De los muchos que empezamos, de los pocos que quedamos, de los que aún resistimos,de los que no claudicamos: aquí seguimos. Cada uno en sus trincheras haciendo de la poesía nuestro pan de cada día.”