Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.
© Pep Mòdol
Plana l’escepticisme. Tot i que seguits sense gaire interès o senzillament i simplement amb absoluta indiferència pel públic en general, aquesta setmana, els temes relacionats amb Europa han estat capçalera de molts periòdics, butlletins radiofònics i telenotícies, entre altres coses, pel fet de la renovació efectiva dels alts càrrecs de la Unió, una maquinària que xiscla imperfecta mentre mira de reüll quan no menysté el Parlament del qual hauria d’escoltar sensibilitats i peticions per fer-ne una guia i, en canvi, fa més cas als executius dels estats (sovint al seu propi) i als respectius, particulars i de vegades mesquins interessos que sovint res tenen a veure amb els de la ciutadania europea entesa com a tal, concebuda com ho van fer aquells generosos fundadors i constructors als quals semblen voler enterrats per sempre i sense honors. Si hi afegim que els que manen són els de sempre i que els símptomes i senyals de renovació són més fàcils de trobar al Festival d’Eurovisió que a la seu de la Comissió o a les comissaries, no és d’estranyar l’abúlia de l’opinió pública i de l’opinió publicada. Ja de primeres, resulta del tot xocant no haver aconseguit escoltar ni una sola intervenció que no fos executada en llengua anglesa (normalment un pèl macarrònica), quan en realitat la Gran Bretanya deixarà aviat de ser membre de la Unió, i cap ni un en qualsevol dels idiomes oficials dels altres 26 estats (excepció feta d’Irlanda i Malta, on l’anglès és cooficial amb el gaèlic i el maltès).
La ciutadania de Catalunya era fins fa ben poc una de les més europeistes de la Unió. Res té a veure que siguem més o menys espavilats, sinó amb una qüestió d’estructura social, d’història i de teòric pragmatisme quan en el passat pensaven que la integració europea significaria la possibilitat d’abandonar vells jous i la modernització, en part, d’aquells que els imposaven. Per contra, no és d’estranyar el desinterès actual veient com el català no és encara llengua realment reconeguda i que fan representant d’afers exteriors un enemic de la seva pròpia terra que amb el seu macarrònic anglès manifesta, per les mentides i falòrnies que escampa, garlant amb inòpia sobre dretes i esquerres, no tenir ni idea del que ha significat i significa el catalanisme polític. Pobra Europa, que castigues els europeistes i dones premi als ignorants.
