SEGRE

Creat:

Actualitzat:

El meu pare, al juliol del 1936 tenia 16 anys, marxava al front de batalla el 3 de març del 1938, comptava 18 anys. Dos anys després, seguia captiu a l’haver estat fet presoner al camp de batalla i no va ser lliure fins al 10 d’octubre del 1945, dintre de la dictadura franquista. Motiu: set anys de presó per un certificat de Ramon Areny i Batlle, que amb falsedats pretenia enfonsar persones en nom del seu ideari franquista i religiós, creador d’odi, que fou alcalde per major glòria i que està al llibre Lleidatans Il·lustres. Tot i això, el pare em va inculcar que un ideari polític, religiós, cultural o situació econòmica no devia encasellar mai persones o grups situant-los enfrontats a mort.

A les municipals del 2015, totes les candidatures presentàvem programes i maneres de fer diferents, i l’equip guanyador d’Àngel Ros governem de manera lliure, sense deixar de banda les nostres conviccions, però tenint en compte els consells i crítiques que se’ns van fer; escoltar i treballar les idees de manera consensuada. I voldria subratllar que aquesta fórmula està tirant endavant projectes per la transformació importants de Lleida (Torre Salses, Pare Coll, Museu Morera...). Per damunt de “la gesticulació buida” d’una part de l’oposició, que posa interessos partidistes per sobre dels de la ciutat i dels seus votants, abusivament englobats dins del concepte poble català. Obstinats a situar la ciutadania dins o fora del patriotisme ortodox. Un lloc buit fàcil d’omplir amb una bandera, quatre eslògans i un l’únic propòsit d’aconseguir l’alcaldia amb instruments falsos com la corrupció, el català i pacte C’s, la transparència, el desgovern, i el que toca ara del suposat franquisme de l’alcalde.

Aquesta és una història trista. Segurament hi ha diversos motius que ens han dut aquí i cadascú farà els seus números i en traurà les seves conclusions, però em cansa tanta gesticulació sobre la memòria històrica. Entenc la importància del tema i el mal tancat que està en aquest país, però veure tanta energia, passió i debat per treure o no els noms d’uns carrers en comparació amb els reptes energètics, alimentaris, humanitaris que hi ha sobre la taula... Em fa pensar que fins i tot el pare diria, “Hòstia, ja n’hi ha prou”, no?

Bon Nadal.

tracking