Extasiada

Del miler d’esglésies de Roma, poques n’hi deu haver que no continguin, per fora o per dins, algun element arquitectònic o artístic digne d’admiració: una façana de Maderno, una cúpula de Borromini, uns frescos de Rafael, uns quadres de Caravaggio, una escultura de Bernini o de Miquel Àngel (com la commovedora Pietat de Sant Pere del Vaticà o el musculós Moisès de San Pietro in Vincoli, d’esguard tremebund i enormes cames, braços i mans, entre les quals les taules de la llei semblen dos llibres de butxaca).

Obres de Gian Lorenzo Bernini són freqüents en temples, places, palaus i museus, com ara el de Villa Borghese. Si hagués de triar-ne una, no ho dubtaria gaire: l’Èxtasi de Santa Teresa, que ocupa una capella funerària a la petita basílica de Santa Maria de la Victòria, vora les termes de Dioclecià, un encàrrec del cardenal venecià Cornaro per sepultar-hi els difunts de la seva família. Bernini hi va col·locar al centre, com si volés damunt d’un núvol, una prodigiosa escultura barroca que representa el miracle de la transverberació de Teresa d’Àvila, en què un àngel li travessa el cor amb una fletxa. La peça, d’una alçada de tres metres i mig, executada en marbre daurat que sembla cera, fa caure d’esquena. L’habilitat de l’artista es nota especialment en el detallisme dels plecs desordenats de l’hàbit, que diríeu que es mouen.

L’escena s’inspira en un episodi recurrent recollit al Libro de la Vida de la monja castellana, capítol 29, que narra l’escomesa d’un àngel “hermoso mucho, el rostro tan encendido que parecía de los ángeles muy subidos que parecen todos se abrasan”. La dona li veu a les mans un dard d’or ben llarg amb foc a la punta, que l’alat visitant li clava fins a les entranyes. Al treure’l, “me dejaba toda abrasada de amor grande de Dios”. Continua: “Era tan grande el dolor, que me hacía dar aquellos quejidos, y tan excesiva la suavidad que me pone este grandísimo dolor, que no hay que desear que se quite ni se contenta el alma com menos de Dios”. No es tractava d’un dolor corporal, aclareix, sinó espiritual, “aunque no deja de participar el cuerpo algo, y aún harto”. I conclou: “Es un requiebro tan suave que pasa entre alma y Dios, que suplico yo a su bondad lo dé a gustar a quien pensare que miento”. En fi, rapte místic o clímax eròtic? Es diu que la cara gojosa de la santa esculpida per Bernini és la de la seva amant.