Contra l'amor

El passat 14 de febrer, Sant Valentí, dia dels enamorats en molts països, sobretot als cinematogràfics i televisius Estats Units, que és el que acaba comptant a l’hora d’imposar tradicions modernes (a Catalunya sempre s’ha celebrat per Sant Jordi), grups feministes radicals van protagonitzar sorolloses accions de carrer o emetre manifestos abrandats per protestar contra allò que denominen “amor romàntic”, segons que sembla culpable dels abusos masclistes, incloent maltractaments i milers d’assassinats anuals de dones arreu del món. Les participants en aquells actes cridaven “L’amor romàntic mata”, “Ahir amor, avui feminicidi” o “Cupido ha mort”. Pobre Cupido! Com si el fins ara simpàtic angelet mitològic, adaptació romana del déu Eros grec, s’hagués engegat a ell mateix una de les sagetes daurades que anava disparant per desvelar sobtades passions amoroses en les seves víctimes.

Tenint en compte l’evolució recent de determinades tendències en les societats actuals, tan supeditades a una correcció política sovint castradora d’instints naturals bàsics, com beure vi o menjar carn, podem anar-nos fent a la idea que no tardaran a sorgir lleis, o si més no iniciatives legals, que pel bé de l’espècie confio que no prosperin, prohibint l’amor, tant el romàntic –considerat el més nociu– com potser també aviat el físic. Jo no ho entenc, la veritat, però cada vegada hi ha més coses que trobo incomprensibles, avui dia. Deu ser que em faig vell.

Hi rumio després de llegir una carta de Màrius Torres a Mercè Figueras, la Mahalta inspiradora d’alguns dels seus millors versos, enviada el 7 de març de 1937 des del sanatori de Puig d’Olena, que vaig poder visitar poc abans de la pandèmia amb el poeta Pere Rovira, l’autor de Contra la mort. El jove malalt lleidatà li escriu a la gironina: “No m’agrada fer frases de romanticisme barat, i no et diré pas que estic enamorat de tu. Seria perillós. Però sí que vull confessar-te que tu m’has fet comprendre l’amor (...) Envers tu, el meu amor és tot blanc com un mes de Maria. Tot just, potser, una mica rosat com els ametllers que deuen florir per l’Empordà i l’Urgell. Tu ets per mi l’amiga. No ets ni seràs mai, espero, la dona –en el sentit bíblic del mot. La serpent pot estar tranquil·la”. Un sentiment tan pur, romàntic però alhora platònic, seria també blasmat per les contemporànies detractores de l’amor?