x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
NOTES AL MARGE
  • VIDAL VIDAL

Quina penya!

Actualitzada 30/11/2020 a les 16:56
Quina penya!

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Quina penya!

LLUÏSA PLA
Quina penya!

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Quina penya!

LLUÏSA PLA

Un dels personatges de L’any que va caure la roca, la darrera novel·la de Pep Coll, editada per Proa, argumenta que no llegeix llibres perquè “per trobar-hi alguna cosa interessant has de passar moltes pàgines inútils que només et distreuen”. No és el cas d’aquesta obra que t’absorbeix des de la primera pàgina i et manté atent fins a l’última, la 588.

El Rito Xic de Pessonada, renom local de l’escriptor pallarès, per ser el germà petit de casa Rita, no només ha portat a terme un tour de force literari, sinó també un difícil exercici de fabulació, com és soterrar el propi poble i posar així punt final al mite de Malpui, el topònim de ficció en diversos textos. M’imagino una íntima sotragada psicològica arran del cataclisme sobre el paper. És clar que sempre el pot ressuscitar, en allò que a les sèries televisives anomenen una preqüela, antònim de seqüela.

La roca del títol és “la penya imponent” als peus de la qual s’arrecera el diminut nucli habitat, una cinglera majestuosa que existeix de debò, “tan alta que per veure’n la carena des dels carrers del poble havies d’aixecar els ulls al cel fins que el clatell et tocava l’esquena i et queia el barret del cap”. Una matinada d’hivern del 1975, aquella mola mineral de presència abassegadora, percebuda pels veïns més com una protecció maternal que com una amenaça, es precipita de sobte, colga tots els edificis i canvia de forma traumàtica l’existència dels set hereus supervivents, que eren a la discoteca de Tremp, una singular penya juvenil –ara en el sentit de colla, no geològic– que veurem anar complint anys mentre avancem en la lectura, amb totes les peripècies vitals i contradiccions ideològiques inherents a qualsevol col·lectiu humà projectat en el temps. Aquell “poble dels vius” que de la nit al dia passa a ser “poble dels morts”, arranat pels militars com una plaça de toros amb una gran creu plantada al mig, a l’estil Valle de los Caídos, esdevé una crua metàfora del procés d’abandonament de l’àmbit rural i de la pèrdua de referents, que porta l’autor a formular una sèrie de reflexions personals i generacionals de caràcter elegíac, com quan afirma que, ja que no podem evitar fer-nos vells, “voldríem l’eterna joventut dels paisatges que hem viscut de petits”.

Però els paisatges, observa tot seguit, no envelleixen ni moren com nosaltres, només es renoven, “sempre són joves i vius”.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre