SEGRE
Ombra de llum, riu de silenciOmbra de llum, riu de silenci

Ombra de llum, riu de silenciOmbra de llum, riu de silenciLLUÏSA PLA

Creat:

Actualitzat:

Els dies més curts, també els més tristos: virus i boira. Ni les llums d’aquestes festes els poden alegrar. Sonen de fons unes nadales, innocents cantarelles infantils de pau i joia, però que enguany arriben a les nostres oïdes com els laments d’un Jesús no pas tot just nat sinó crucificat, posem que en la veu rotunda del narrador gallec Rafael Taibo a l’enregistrament de Les set últimes paraules de Crist a la creu, de Joseph Haydn, des del compassiu “Pare, perdona’ls, que no saben el que fan” fins al resignat “Pare, a les teves mans encomano el meu esperit”, en la versió original per a orquestra de Jordi Savall que escolto a casa.

La tria musical extemporània de les set sonates místiques del compositor austríac, més pròpia de Setmana Santa que no de Nadal, és deguda no només al meu estat d’ànim, suposo que compartit per bona part de la població, sinó sobretot al fet que Txema Martínez les pren com a pretext per cloure el llibre que li acaba de publicar Proa, titulat simplement Maria, premi Jocs Florals de Barcelona 2020.

Com que el volum cap a la butxaca, me l’emporto de passeig per la Banqueta, el pont vell i els Camps Elisis, pensant que aquest és un poemari ideal per ser llegit vora el riu una matí a primera hora, quan la sortida del sol es reflecteix sobre la llera (“De la tenebra vens en llum no usada, / flama invisible que no destrueix”) o bé una tarda boirosa, coincidint amb la posta: “la sang del teu ponent / en la meva alba”.

La presència simbòlica del Segre en aquests versos funciona com a metàfora recurrent. El “riu d’aigua mansa” que el sol agònic del capvespre “esvora i alluenta / fins a esvair-se al fum / de la ciutat de boira”. Les seves aigües estancades i difuses “no mostraran la meva imatge”. Un cabal expressiu per més que es mantingui callat. “El riu parla i / parla el silenci seu, encavalcant-se / fins a fer-se silenci incomprensible”.

Maria és un poemari molt personal. Intens, profund, hipnòtic, pertorbador, de lectura exigent, amb perfils cantelluts com els d’un diamant que brilla però que també pot causar uns talls tan purs com la seva bellesa. L’autor hi imprimeix un ritme sincopat, obsessiu, a força de repeticions, fins a crear un clima d’angoixa. Potser costa d’entrar-hi però acaba compensant l’esforç. Com la música fosca i tanmateix enlluernadora, “ombra de llum”, del mateix Haydn.

Ombra de llum, riu de silenciOmbra de llum, riu de silenci

Ombra de llum, riu de silenciOmbra de llum, riu de silenciLLUÏSA PLA

tracking