SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Per a la nostra generació, la revolució cubana va ser un referent polític excepcional. Sense cap mena de dubte, la figura carismàtica –i polèmica– de Fidel, la seva verborrea torrencial i el seu uniforme verd oliva van encarnar-la de manera quasi exclusiva, des dels temps de Sierra Maestra fins a la seva retirada política, a causa del seu estat de salut. Durant molts anys la perla del Carib va ser el paradigma de la lluita per la independència dels països del tercer món contra l’imperialisme americà i els seus sistemes educatius i sanitaris els fars que il·luminaven el camí dels anhels revolucionaris de molta gent, particularment a l’Amèrica llatina. El seu retir no va fer sinó confirmar els símptomes de decadència que la fi de la Guerra Freda i la pèrdua dels ajuts soviètics havien suposat per a l’illa. Fidel i la revolució cubana van ser el que van ser gràcies a la seva capacitat de generar missatges i icones d’abast universal, però sense el context de Guerra Freda entre els imperis soviètic i americà molt probablement la seva dimensió hauria estat molt menor. De fet, el que en resta en l’actualitat després de seixanta anys d’existència només pot ser considerat les cendres del que molts revolucionaris arreu del món n’havien esperat. Fidel, doncs, va morir físicament la matinada de dissabte passat, però políticament ho havia fet deu anys abans, malgrat que el traguessin per televisió en xandall arran de determinades visites o actes de rellevància per al seu règim. Tècnicament parlem d’un decés en diferit, que diria Cospedal, les conseqüències del qual no alteraran el camí cap a la normalització de la situació de Cuba en el concert internacional de nacions endegat arran de la recuperació de les relacions amb els EUA, si és que Trump no ho espatlla durant el seu mandat. Els informatius, en donar la fatal notícia, ens han ensenyat imatges de cubans commoguts i tristos a Cuba i d’altres exultants d’alegria a Miami, però més enllà del que diguin els homenatges i discursos funeraris que se li faran, molt em temo que la història a què ell va apel·lar com a jutge suprem dels seus actes no l’absoldrà. En aquests temps dominats per la polseguera i els sorolls mediàtics extrems, les icones envelleixen tan malament com la resta dels humans i les revolucions duren quatre telenotícies mal comptats. Quin disgust!

tracking