SEGRE

Creat:

Actualitzat:

El cas dels pares de la Nadia Nerea ens ha trasbalsat profundament. Ens sembla indigne –perquè ho és– que uns pares facin negoci de la suposada malaltia de la seva filla, estafant les persones que l’han volgut ajudar. Però això és el que ha passat, amb l’ajut entusiasta dels mitjans, caldria afegir-hi. Sense el seu potent altaveu no haurien pogut assolir tants diners donats per milers de persones de bona fe. O sigui que, en lloc de qüestionar-nos la validesa dels actes solidaris, ens hauríem de preguntar com queda la credibilitat dels media que els han donat suport acrític; és a dir, tots. No és una pregunta baldera. Fa temps que des del cinema se la vénen fent amb pel·lícules de nivell. Potser perquè aquests dies hem celebrat el centenari de Kirk Douglas que em ve al cap El gran Carnaval de Billy Wilder, un film de 1951

que proposava una reflexió abrandada sobre el rol del periodisme en les societats modernes. Però molt em temo que la resposta que es donen des de la professió és continuar a la percaça immisericorde del share. Ho vam viure recentment amb la retransmissió, en viu i en directe, del Comitè Federal del PSOE i ho continuem veient cada dia amb el tractament sensacionalista de la realitat. Tot, també la informació, s’ha convertit en una mercaderia que cal vendre en el mercat global. Ja no importen ni el rigor ni el contrast de les notícies que arriben als mitjans. L’únic que val és captar l’atenció de l’espectador i segrestar-ne els sentiments. En un moment de crisi en què els formats tradicionals del periodisme es veuen interpel·lats pels avenços tecnològics i per la penetració de les xarxes socials, molts professionals, em consta, i els propietaris dels seus mitjans reflexionen sobre el futur de la professió i del negoci. De manera angoixant, observen com les xarxes –que no entenen de codis deontològics i de servituds professionals– els van prenent audiència i una part considerable del negoci. Però si la resposta és ser més hooligans i trolls que els que habiten les xarxes, més aviat que tard, ho perdran tot. La democràcia per ser viable necessita mitjans seriosos, que ens presentin històries documentades, contrastades i veraces. El cas de la nena d’Organyà –un més!– posa el periodisme davant de l’abisme.

tracking