Entre les poques habilitats de què disposo no hi ha la del sentit del ritme. Mai no he sabut ballar. De fet, dubto que hi hagi cap company de generació que en sàpiga. Això de ballar no feia per a tipus durs com nosaltres que usàvem la barra de la disco com a talaia per observar el que passava a tot el local. Preteníem ser uns depredadors i, en realitat, només érem uns pobres imbècils que no sabien que ho eren. De fet, alguns encara ho som, com ho demostren certs escrits. Envejo aquells companys que de grans s’han apuntat amb les seves parelles a cursets de ball de saló i ara són uns autèntics animals de la pista. S’ho passen bomba fent una activitat comuna, allunyen el fantasma de l’avorriment conjugal, fan amistats noves i no els cal fer més exercici ni apuntar-se als gimnàs perquè la ballaruga és un excel·lent crema-greixos i un complement ideal per a les dietes que ajuden a mantenir a ratlla el colesterol. Però de part meva, no hi ha manera.
Ho vaig provar fa anys en un curset que vam muntar al sindicat per generar bon rotllo entre els i les dirigents però la cosa no va prosperar, tot i el panxot de riure que ens férem la meva parella de ball i jo, per la nostra incapacitat de deixar-nos anar sense posar en risc els respectius ulls de poll. Una llàstima, perquè haver après els arcans del ritme en el seu moment ara em permetria adaptar-me molt millor als anarcoides i sincopats passos del mambo que toca l’orquestra nacional del país.