Entre les poques habilitats de què disposo no hi ha la del sentit del ritme. Mai no he sabut ballar. De fet, dubto que hi hagi cap company de generació que en sàpiga. Això de ballar no feia per a tipus durs com nosaltres que usàvem la barra de la disco com a talaia per observar el que passava a tot el local. Preteníem ser uns depredadors i, en realitat, només érem uns pobres imbècils que no sabien que ho eren. De fet, alguns encara ho som, com ho demostren certs escrits. Envejo aquells companys que de grans s’han apuntat amb les seves parelles a cursets de ball de saló i ara són uns autèntics animals de la pista. S’ho passen bomba fent una activitat comuna, allunyen el fantasma de l’avorriment conjugal, fan amistats noves i no els cal fer més exercici ni apuntar-se als gimnàs perquè la ballaruga és un excel·lent crema-greixos i un complement ideal per a les dietes que ajuden a mantenir a ratlla el colesterol. Però de part meva, no hi ha manera.
Ho vaig provar fa anys en un curset que vam muntar al sindicat per generar bon rotllo entre els i les dirigents però la cosa no va prosperar, tot i el panxot de riure que ens férem la meva parella de ball i jo, per la nostra incapacitat de deixar-nos anar sense posar en risc els respectius ulls de poll. Una llàstima, perquè haver après els arcans del ritme en el seu moment ara em permetria adaptar-me molt millor als anarcoides i sincopats passos del mambo que toca l’orquestra nacional del país.
Em sap greu, però no m’hi sé avenir i continuo tenint por. Continuo pensant el que vostès ja saben i que no repetiré per no cansar-los. Atuït pel soroll, però, m’he adonat que encara no els havia fet la llista de les lectures favorites d’aquest estiu, que enguany es resumeix a un sol llibre. El seu títol: El simpatizante, d’un autor nord-americà d’origen vietnamita de nom Viet Thanh Nguyen, editat per Seix Barral. La novel·la explica les peripècies d’un espia del Vietcong infiltrat a l’exèrcit del Sud, que és evacuat als EUA i tal.
No els faré cap spoiler però si el llegeixen aprendran dues coses que crec que en els moments actuals a casa nostra poden ser de molta utilitat. La primera és quina diferència hi ha entre un simpatitzant i un revolucionari i la segona, què hi ha més important que la independència i la llibertat. No és poca cosa.
